divendres, 8 d’agost del 2008
divendres, 1 d’agost del 2008
dissabte, 26 de juliol del 2008
dilluns, 21 de juliol del 2008
dimecres, 9 de juliol del 2008
divendres, 4 de juliol del 2008
dimecres, 2 de juliol del 2008
dilluns, 16 de juny del 2008
dilluns, 2 de juny del 2008
dimarts, 27 de maig del 2008
dijous, 27 de març del 2008
dilluns, 24 de març del 2008
tens un racó dalt del món: 250è joc literari i poemes visuals de Toni Prat
Aquí podeu veure un extracte dels haikús que han escrit els lectors del bloc "tens un racó dalt del món" de'n Josep María Tibau, basats en el poema visual "ESCacs poesia visual núm. 134":
Aquí us deixo un enllaç al post original amb els comentaris dels lectors: tens un racó dalt del món: 250è joc literari i poemes visuals de Toni Prat.
- Drapaire de mots ha dit...
- McAbeu ha dit...
- helena arumi ha dit...
- sa lluna ha dit...
- Sílvia ha dit...
- Helena Bonals ha dit...
- Goculta ha dit...
- JJMiracle ha dit...
250è joc literari
+poemesvisuals+com.jpg)
Aprofito un dels seus poemes visuals, per a proposar-vos el 250è joc literari del meu blog Tens un racó dalt del món d'aquesta setmana, en què us demano que escriviu un haikú inspirat en la imatge. Si us plau, si escriviu els textos als vostres blogs i incloeu el poema visual, us demano que feu constar l'autoria de Toni Prat i afegiu un enllaç a la web www.poemesvisuals.com
si voleu veure els haikus, entreu a: http://jmtibau.blogspot.com.es/2012/06/250e-joc-literari-i-poemes-visuals-de.html
diumenge, 23 de març del 2008
REGAL DEL POETA I AMIC
Carles Hac Mor per a mi
12-10-2010 a les 23:22
Hola, Antoni!,
Vet aquí un poema que m’ha inspirat la teva poesia:
L’hèlix de d’hidroavió del sí
va vencent el ventrell del vent,
que és l’esbufec que
fa avançar el vademècum
de totes les arts,
un vaivé venturós
que ho va vetant tot
amb vènia per vendre’s
al vesper de la versemblança.
12-10-2010 a les 23:22
Hola, Antoni!,
Vet aquí un poema que m’ha inspirat la teva poesia:
L’hèlix de d’hidroavió del sí
va vencent el ventrell del vent,
que és l’esbufec que
fa avançar el vademècum
de totes les arts,
un vaivé venturós
que ho va vetant tot
amb vènia per vendre’s
al vesper de la versemblança.
Pròleg de "la diversió de la paradoxa..."
Les analogies sensibles
Fa poc temps relativament que Toni Prat va iniciar el seu camí per la poesia visual amb el llibre Eloqüències (2008). Abans s’havia mogut en l’escultura però va arribar un moment en què es llançà de ple a la poesia visual amb el ferm convenciment que aquesta podia ser una bona via per comunicar-se. Ja ho havia indicat així Joan Brossa: “El poema visual no és ni dibuix ni pintura, sinó un servei a la comunicació” .
Toni Prat és un bon seguidor de la manera de veure les coses de Brossa i aquest és el seu model per construir objectes poètics. La tècnica que utilitza és la del fotomuntatge o la fotografia de muntatge d’objectes poètics. De fet, es tracta d’un dels recursos més utilitzats pels poetes visuals de les darreres fornades, en què se segueix fonamentalment el mètode del collage, encara que sigui virtual. La generalització avui dia dels estris informàtics de manipulació d’imatge ha obert moltes possibilitats a aquest tipus de collage. Es tracta d’una tècnica que allunya el poema de l’escriptura, però que juga igualment amb la juxtaposició de materials heterogenis.
Els objectes utilitzats per Prat són molt diversos. Hi predominen els artificials per sobre dels naturals, sense que aquests darrers, però, quedin al marge. Fins i tot trobem la rosa, tan cantada i alhora vilipendiada pels poetes (recordem “la puta rosa” del poema “La rosa” de Josep Palau i Fabre de 1949), en una particular metamorfosi en què la tija s’ha convertit en un filferro. Pot ser tan perillosa, doncs, com un mal poema. No obstant això, la imatge va més enllà: el contrast de la delicadesa de la flor amb la fredor i crueltat del filferro produeix una bellesa estranya. És l’efecte poètic que, com ja havia dit Lautréamont, produeix l’aparellament de coses totalment allunyades («bell com la trobada fortuïta, sobre una taula de dissecció d'una màquina de cosir i un paraigua») i que configurà un dels trets més distintius de l'irracionalisme surrealista: la conjunció de realitats inconnexes, dislocades o fins i tot contradictòries. Però Toni Prat se situa en un altre espai: en el pas que donà Brossa en “la recerca d’un nou terreny entre allò visual i allò semàntic” . Al darrere dels objectes del poeta vigatà hi ha tot sovint el joc de paraules que produeix un somriure a l’espectador, estimulat o bé per un efecte poètic (la cuca de llum damunt la bombeta) o bé per un efecte mordaç (el micròfon muntat sobre el sifó d’una canonada de desguàs"
La màgia de l’assemblage arriba de vegades a la distorsió, a la inutilitat absoluta de l’objecte resultant. És el cas dels rellotges inútils. On queda en aquests exemples la pretensió humana de controlar el temps? Vivim rodejats de grans invents que ens han donat una aparent seguretat en el nostre esdevenir temporal, però que, de manera imprevista, poden transformar la pretesa tranquil•litat en un interrogant absurd, com ara l’endoll autoendollat.
És “la diversió de la paradoxa”... Una paradoxa que sorgeix de la sorpresa del comportament inusual dels objectes. És tot tan clar com ens pensem? Quina és la funció de l’objecte quotidià? Toni Prat ens ofereix una mirada pertorbadora sobre les coses que tenim al costat i ens posa el nostre petit món de cap per avall mitjançant les analogies sensibles que estableix. Això ens fa pensar, ens interroga, ens sorprèn... dins d’una atmosfera permanent de bon humor. Un bon exemple d’allò que pot proporcionar la poesia visual dels temps actuals. Un títol perfecte, doncs, per a aquesta puça poètica.
Glòria Bordons
Barcelona, març de 2011
“Projecte per a un poema visual en tres temps” (9-1-1984). Publicat a Anafil. Barcelona: Edicions 62, 1987p. 184-185
Discurs pronunciat en els Jocs Flors de Barcelona de 1985. Publicat a El País (20-5-1985) i a Anafil. Op. cit., p. 200-206.
Fa poc temps relativament que Toni Prat va iniciar el seu camí per la poesia visual amb el llibre Eloqüències (2008). Abans s’havia mogut en l’escultura però va arribar un moment en què es llançà de ple a la poesia visual amb el ferm convenciment que aquesta podia ser una bona via per comunicar-se. Ja ho havia indicat així Joan Brossa: “El poema visual no és ni dibuix ni pintura, sinó un servei a la comunicació” .
Toni Prat és un bon seguidor de la manera de veure les coses de Brossa i aquest és el seu model per construir objectes poètics. La tècnica que utilitza és la del fotomuntatge o la fotografia de muntatge d’objectes poètics. De fet, es tracta d’un dels recursos més utilitzats pels poetes visuals de les darreres fornades, en què se segueix fonamentalment el mètode del collage, encara que sigui virtual. La generalització avui dia dels estris informàtics de manipulació d’imatge ha obert moltes possibilitats a aquest tipus de collage. Es tracta d’una tècnica que allunya el poema de l’escriptura, però que juga igualment amb la juxtaposició de materials heterogenis.
Els objectes utilitzats per Prat són molt diversos. Hi predominen els artificials per sobre dels naturals, sense que aquests darrers, però, quedin al marge. Fins i tot trobem la rosa, tan cantada i alhora vilipendiada pels poetes (recordem “la puta rosa” del poema “La rosa” de Josep Palau i Fabre de 1949), en una particular metamorfosi en què la tija s’ha convertit en un filferro. Pot ser tan perillosa, doncs, com un mal poema. No obstant això, la imatge va més enllà: el contrast de la delicadesa de la flor amb la fredor i crueltat del filferro produeix una bellesa estranya. És l’efecte poètic que, com ja havia dit Lautréamont, produeix l’aparellament de coses totalment allunyades («bell com la trobada fortuïta, sobre una taula de dissecció d'una màquina de cosir i un paraigua») i que configurà un dels trets més distintius de l'irracionalisme surrealista: la conjunció de realitats inconnexes, dislocades o fins i tot contradictòries. Però Toni Prat se situa en un altre espai: en el pas que donà Brossa en “la recerca d’un nou terreny entre allò visual i allò semàntic” . Al darrere dels objectes del poeta vigatà hi ha tot sovint el joc de paraules que produeix un somriure a l’espectador, estimulat o bé per un efecte poètic (la cuca de llum damunt la bombeta) o bé per un efecte mordaç (el micròfon muntat sobre el sifó d’una canonada de desguàs"
La màgia de l’assemblage arriba de vegades a la distorsió, a la inutilitat absoluta de l’objecte resultant. És el cas dels rellotges inútils. On queda en aquests exemples la pretensió humana de controlar el temps? Vivim rodejats de grans invents que ens han donat una aparent seguretat en el nostre esdevenir temporal, però que, de manera imprevista, poden transformar la pretesa tranquil•litat en un interrogant absurd, com ara l’endoll autoendollat.
És “la diversió de la paradoxa”... Una paradoxa que sorgeix de la sorpresa del comportament inusual dels objectes. És tot tan clar com ens pensem? Quina és la funció de l’objecte quotidià? Toni Prat ens ofereix una mirada pertorbadora sobre les coses que tenim al costat i ens posa el nostre petit món de cap per avall mitjançant les analogies sensibles que estableix. Això ens fa pensar, ens interroga, ens sorprèn... dins d’una atmosfera permanent de bon humor. Un bon exemple d’allò que pot proporcionar la poesia visual dels temps actuals. Un títol perfecte, doncs, per a aquesta puça poètica.
Glòria Bordons
Barcelona, març de 2011
“Projecte per a un poema visual en tres temps” (9-1-1984). Publicat a Anafil. Barcelona: Edicions 62, 1987p. 184-185
Discurs pronunciat en els Jocs Flors de Barcelona de 1985. Publicat a El País (20-5-1985) i a Anafil. Op. cit., p. 200-206.
dissabte, 22 de març del 2008
El viatge
No sé com he arribat a parar aquí. He vist un enciam verd estrany i oh un caminet de mel. Aaaaah, aiiiii!
Microconte inspirat en el poema visual Tobogan de Toni Prat.
Engranatges
Tendra tu, forjat ell, rodeu junts l'antic camí.
.Inspirat per una de les poesies visuals de Toni Prat, com les que podeu trobar al seu llibre La diversió de la paradoxa, o al seu blog. Us convido a escriure què us inspira la imatge.
Jesús M. Tibau.
Jesús M. Tibau.
tens un racó dalt del món: Cerco el temps fora de mi
tens un racó dalt del món: Cerco el temps fora de mi:
Cerco el temps fora de mi.
Inútilment em lamento.
Ignoro el tic-tac del meu dins.
Inspirat per una de les poesies visuals de Toni Prat, com les que podeu trobar al seu llibre La diversió de la paradoxa, o al seu blog. Us convido a escriure què us inspira la imatge.
Cerco el temps fora de mi.
Inútilment em lamento.
Ignoro el tic-tac del meu dins.
Inspirat per una de les poesies visuals de Toni Prat, com les que podeu trobar al seu llibre La diversió de la paradoxa, o al seu blog. Us convido a escriure què us inspira la imatge.
divendres, 21 de març del 2008
dimecres, 19 de març del 2008
dimarts, 18 de març del 2008
dilluns, 17 de març del 2008
diumenge, 16 de març del 2008
divendres, 14 de març del 2008
dijous, 3 de gener del 2008
dimecres, 2 de gener del 2008
ELOQÜÈNCIES
ELOQÜÈNCIES
Una de les satisfaccions més grans, per a mi, ha estat sempre la comunicació. Poder fer arribar a una altra persona allò que tu perceps talment, poder transmetre allò que pretens que li arribi com tu vols, mai no ha deixat de ser el meu desig més preuat.
A causa de la dificultat d’aquesta tasca, crec que la humanitat s’ha anat inventant llenguatges. De l’un, n’hem dit música, dels altres poesia, escultura, pintura, narrativa, fotografia, cinema, i tants d’altres menys esmerçats, potser, però tan vàlids com aquests.
Jo he volgut jugar una mica amb totes les arts –llenguatges- que he pogut i que al mateix temps m’han agradat. Sóc conscient que quan “toques tantes tecles” no et pots parar gaire en la tècnica, i això és el que he anat fent sempre que he cregut que no era especialment essencial per comunicar el concepte que aspirava transmetre.
M’he barallat aferrissadament amb la concreció i amb la relativitat. He de confessar que no n’he tret gaire res en concret, de la concreció, i sí de la reflexió que la relativitat sembla relativa. Això vol dir que visc o crec viure en un eclecticisme ideològic constant.
Aquesta manera de pensar fou la que em va empènyer al món de la poesia visual, en què es concreta ben poc i es relativitza una bona part. Vaig trobar que era una forma d’expressió , en què el receptor podia ser que s’identifiqués amb tu i que entengués el mateix missatge o que entengués un missatge diferent i s’identifiqués també amb tu o que no s’identifiqués amb tu i entengués el seu missatge o també, malauradament –ni una cosa ni l’altra-, que no hi trobés cap missatge, ni tans sols que s’identifiqués amb tu (possibilitat habitual en el món de la interpretació).
És clar que, per a mi, l’important ha estat i és crear missatge, ja que el considero el llindar d’una possible comunicació.
En aquest recull de preteses “eloqüències” no verbals, he volgut opinar sobre coses prou fonamentals a la vida com per no escatimar-hi el temps. Cada pàgina ha estat sospesada i sospesada perquè arribés ben nítida i sense “palla” a davant vostre. M’agradaria crear un diàleg amb qui s’ho miri, tan ric i profund, com un pou sense fons, no solament per perícia meva, sinó amb la complicitat i l’aportació, a cada moment, de l’interlocutor.
Tant de bo que tot el que us vull dir us ho pogués transmetre...
Toni Prat
"ELOCUENCIAS"
Una de mis mayores satisfacciones ha sido siempre la comunicación. Poder hacer llegar a otra persona, aquello que tú percibes, tal cual. Poder transmitir como tú quieres aquello que pretendes que le llegue ha sido siempre mi deseo más preciado.
A causa de la dificultad de esta tarea, creo que la humanidad ha ido inventando lenguajes. A uno de ellos se le ha llamado música; a otros, poesía, escultura, pintura, narrativa, fotografía, cine y tantos otros menos utilizados, quizás, pero tan válidos como estos.
He querido jugar un poco con todas las artes –lenguajes- que he podido y que al mismo tiempo me han gustado. Soy consciente de que cuando “tocas tantas teclas” no te puedes parar demasiado en la técnica. Y esto es lo que he hecho siempre cuando he creído que ésta no era especialmente esencial para comunicar el concepto que aspiraba transmitir.
Me he peleado intensamente con la concreción y la relatividad. He de confesar que no he llegado a nada en concreto sobre la concreción y sí a la reflexión de que la relatividad parece relativa. Lo que quiere decir que vivo o creo vivir en un eclecticismo ideológico constante.
Esta manera de pensar fue la que me empujó al mundo de la poesía visual, en la cual se concreta bien poco y en cambio se relativiza buena parte. Encontré que era una forma de expresarme en la que el receptor podía ser que se identificase conmigo y que entendiera el mismo mensaje o que entendiera un mensaje diferente y se identificara también conmigo o que no se identificara conmigo y entendiera su propio mensaje o también desgraciadamente, -ni una cosa ni la otra-, que no encontrara ningún mensaje, ni siquiera se identificara conmigo (posibilidad habitual en el mundo de la interpretación).
Queda claro que para mí lo importante ha sido y es crear mensaje, ya que lo considero el umbral de toda posible comunicación.
En esta recopilación de pretendidas “elocuencias” no verbales he querido opinar sobre temas lo suficientemente fundamentales en la vida como para no escatimarles tiempo. Cada página ha sido sopesada y sopesada para que llegue a vosotros nítida y sin “paja”. Me gustaría crear un diálogo con quien se fije en estos poemas, tan rico y profundo como un pozo sin fondo, no solo por mi pericia, sino por la complicidad y aportación, en todo momento, del interlocutor.
Ojalá todo lo que os quiero decir os lo pudiera transmitir...
Toni Prat
“ELOQUENCES”
One of the greatest sources of satisfaction for me has always been communication. Getting across my exact viewpoint to another person, transmitting what I want them to understand, just as I intend, has always been my greatest wish.
Given how difficult this is, I think humanity gradually developed languages. We called one of them music and others poetry, sculptural art, painting, narrative, photography and cinema, in addition to numerous other languages that are perhaps less widely used but equally valid.
I wanted to play around with all the arts (languages) that I could and that I like. I realize that when “you are the Jack of all trades”, you can’t concentrate much on technique, so that has been my philosophy whenever technique has not seemed particularly crucial in getting across the concept that I wanted to transmit.
I have struggled bitterly with the notions of specificity and relativity. I must confess that I have got nothing much out of specificity but I have, on the other hand, from reflecting on the fact that relativity seems relative. That means that I live or I think I live in a state of constant ideological eclecticism.
That way of thinking was what pushed me toward the world of visual poetry, where there is little specifying and much relativizing. I found that it was a form of expression in which the spectator might identify with you and understand the same message, understand a different one but identify with you, not identify with you but understand the message, or unfortunately - neither one thing nor the other - not find any message there and not even identify with you (a common possibility in the world of the arts).
Clearly, for me, what has been and still is important is the creation of a message, since I consider it to be the gateway to possible communication.
In this collection of intended non-verbal “eloquences”, I wanted to put forward my opinion on things that are sufficiently fundamental in life for us to spare time on them. Each page has been carefully thought out so that it comes across clearly with no sense of the superfluous. I want to enter into dialogue with the person looking at it: a dialogue as rich and profound as a bottomless well, not just through my own skill but with the aid and contributions, at all times, of the spectator.
I hope I can get across everything I wish to say to you…..
Toni Prat
Una de les satisfaccions més grans, per a mi, ha estat sempre la comunicació. Poder fer arribar a una altra persona allò que tu perceps talment, poder transmetre allò que pretens que li arribi com tu vols, mai no ha deixat de ser el meu desig més preuat.
A causa de la dificultat d’aquesta tasca, crec que la humanitat s’ha anat inventant llenguatges. De l’un, n’hem dit música, dels altres poesia, escultura, pintura, narrativa, fotografia, cinema, i tants d’altres menys esmerçats, potser, però tan vàlids com aquests.
Jo he volgut jugar una mica amb totes les arts –llenguatges- que he pogut i que al mateix temps m’han agradat. Sóc conscient que quan “toques tantes tecles” no et pots parar gaire en la tècnica, i això és el que he anat fent sempre que he cregut que no era especialment essencial per comunicar el concepte que aspirava transmetre.
M’he barallat aferrissadament amb la concreció i amb la relativitat. He de confessar que no n’he tret gaire res en concret, de la concreció, i sí de la reflexió que la relativitat sembla relativa. Això vol dir que visc o crec viure en un eclecticisme ideològic constant.
Aquesta manera de pensar fou la que em va empènyer al món de la poesia visual, en què es concreta ben poc i es relativitza una bona part. Vaig trobar que era una forma d’expressió , en què el receptor podia ser que s’identifiqués amb tu i que entengués el mateix missatge o que entengués un missatge diferent i s’identifiqués també amb tu o que no s’identifiqués amb tu i entengués el seu missatge o també, malauradament –ni una cosa ni l’altra-, que no hi trobés cap missatge, ni tans sols que s’identifiqués amb tu (possibilitat habitual en el món de la interpretació).
És clar que, per a mi, l’important ha estat i és crear missatge, ja que el considero el llindar d’una possible comunicació.
En aquest recull de preteses “eloqüències” no verbals, he volgut opinar sobre coses prou fonamentals a la vida com per no escatimar-hi el temps. Cada pàgina ha estat sospesada i sospesada perquè arribés ben nítida i sense “palla” a davant vostre. M’agradaria crear un diàleg amb qui s’ho miri, tan ric i profund, com un pou sense fons, no solament per perícia meva, sinó amb la complicitat i l’aportació, a cada moment, de l’interlocutor.
Tant de bo que tot el que us vull dir us ho pogués transmetre...
Toni Prat
"ELOCUENCIAS"
Una de mis mayores satisfacciones ha sido siempre la comunicación. Poder hacer llegar a otra persona, aquello que tú percibes, tal cual. Poder transmitir como tú quieres aquello que pretendes que le llegue ha sido siempre mi deseo más preciado.
A causa de la dificultad de esta tarea, creo que la humanidad ha ido inventando lenguajes. A uno de ellos se le ha llamado música; a otros, poesía, escultura, pintura, narrativa, fotografía, cine y tantos otros menos utilizados, quizás, pero tan válidos como estos.
He querido jugar un poco con todas las artes –lenguajes- que he podido y que al mismo tiempo me han gustado. Soy consciente de que cuando “tocas tantas teclas” no te puedes parar demasiado en la técnica. Y esto es lo que he hecho siempre cuando he creído que ésta no era especialmente esencial para comunicar el concepto que aspiraba transmitir.
Me he peleado intensamente con la concreción y la relatividad. He de confesar que no he llegado a nada en concreto sobre la concreción y sí a la reflexión de que la relatividad parece relativa. Lo que quiere decir que vivo o creo vivir en un eclecticismo ideológico constante.
Esta manera de pensar fue la que me empujó al mundo de la poesía visual, en la cual se concreta bien poco y en cambio se relativiza buena parte. Encontré que era una forma de expresarme en la que el receptor podía ser que se identificase conmigo y que entendiera el mismo mensaje o que entendiera un mensaje diferente y se identificara también conmigo o que no se identificara conmigo y entendiera su propio mensaje o también desgraciadamente, -ni una cosa ni la otra-, que no encontrara ningún mensaje, ni siquiera se identificara conmigo (posibilidad habitual en el mundo de la interpretación).
Queda claro que para mí lo importante ha sido y es crear mensaje, ya que lo considero el umbral de toda posible comunicación.
En esta recopilación de pretendidas “elocuencias” no verbales he querido opinar sobre temas lo suficientemente fundamentales en la vida como para no escatimarles tiempo. Cada página ha sido sopesada y sopesada para que llegue a vosotros nítida y sin “paja”. Me gustaría crear un diálogo con quien se fije en estos poemas, tan rico y profundo como un pozo sin fondo, no solo por mi pericia, sino por la complicidad y aportación, en todo momento, del interlocutor.
Ojalá todo lo que os quiero decir os lo pudiera transmitir...
Toni Prat
“ELOQUENCES”
One of the greatest sources of satisfaction for me has always been communication. Getting across my exact viewpoint to another person, transmitting what I want them to understand, just as I intend, has always been my greatest wish.
Given how difficult this is, I think humanity gradually developed languages. We called one of them music and others poetry, sculptural art, painting, narrative, photography and cinema, in addition to numerous other languages that are perhaps less widely used but equally valid.
I wanted to play around with all the arts (languages) that I could and that I like. I realize that when “you are the Jack of all trades”, you can’t concentrate much on technique, so that has been my philosophy whenever technique has not seemed particularly crucial in getting across the concept that I wanted to transmit.
I have struggled bitterly with the notions of specificity and relativity. I must confess that I have got nothing much out of specificity but I have, on the other hand, from reflecting on the fact that relativity seems relative. That means that I live or I think I live in a state of constant ideological eclecticism.
That way of thinking was what pushed me toward the world of visual poetry, where there is little specifying and much relativizing. I found that it was a form of expression in which the spectator might identify with you and understand the same message, understand a different one but identify with you, not identify with you but understand the message, or unfortunately - neither one thing nor the other - not find any message there and not even identify with you (a common possibility in the world of the arts).
Clearly, for me, what has been and still is important is the creation of a message, since I consider it to be the gateway to possible communication.
In this collection of intended non-verbal “eloquences”, I wanted to put forward my opinion on things that are sufficiently fundamental in life for us to spare time on them. Each page has been carefully thought out so that it comes across clearly with no sense of the superfluous. I want to enter into dialogue with the person looking at it: a dialogue as rich and profound as a bottomless well, not just through my own skill but with the aid and contributions, at all times, of the spectator.
I hope I can get across everything I wish to say to you…..
Toni Prat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)