dimarts, 1 de gener del 2008

Pròleg d'Eloqüències

Pròleg del llibre Eloqüències
LA PARADOJA

La mirada que dirigimos a los objetos, a las relaciones entre ellos, a la relación que mantienen con nosotros y la que mantenemos entre nosotros mismos se va desafilando con el contacto diario, va perdiendo agudeza y acaba siendo tan superficial que ya no sabemos ver la riqueza del entorno, de los objetos y las personas y la riqueza de las relaciones que establecen.Entonces surge el poeta de detrás de la cortina y nos muestra la figura que hay “entre” los objetos, nos muestra el negativo y nos hace ver que aquí mismo, en nuestra rutina cotidiana, hay otro mundo inobservado, y la realidad vuelve a ganar intensidad, color, y nos parece toda nueva, como acabada de desempaquetar.Pero el poeta insiste y nos muestra no solamente la parte que acostumbra a permanecer invisible porque mantenemos la atención en la figura y no en el fondo, sino que además nos enseña el diálogo que las figuras establecen entre ellas y de esta manera nos damos cuenta de que hay más cosas entre el cielo y la tierra de las que habíamos soñado. Nos damos cuenta de que estamos aprendiendo a mirar de otra manera, que aprendemos a ver la rica complejidad de nuestro entorno, la curiosa fantasía de las cosas en relación, de los objetos en contacto, la diversión de la paradoja, la sonrisa de la vida cotidiana.Sin estridencias, sin despropósitos, con unas pocas imágenes en contacto, el poeta nos muestra otra mirada posible sobre nuestro entorno aparentemente más que conocido, pero que es, en definitiva, una fuente inagotable de sorpresas, de ingenio y de jocosidad.Y finalmente estamos nosotros, con nuestra mirada, nuestra actividad, nuestras relaciones, nuestros contactos. Nosotros como sujetos y como objetos, como intérpretes y como espectadores, como poetas y como personajes, como figuras de un juego cósmico y como jugadores que ríen y que compiten con toda la seriedad, como si todo ello fuera serio.Es entonces cuando vemos que la realidad, aparentemente tan ajena, la hacemos nosotros. Nos damos cuenta de que nuestra mirada es la realidad.

MIQUEL TUNEU



La paradoxa

La mirada que adrecem als objectes, a les relacions entre ells, a la relació que mantenen amb nosaltres i la que mantenim entre nosaltres mateixos es va esmussant amb el contacte diari, va perdent agudesa i acaba essent tan superficial que ja no sabem veure la riquesa de l'entorn, dels objectes i les persones i la riquesa de les relacions que estableixen.Aleshores surt el poeta de darrere la cortina i ens mostra la figura que hi ha "entre" els objectes, ens mostra el negatiu i ens fa adonar que aquí mateix, en la nostra rutina quotidiana, hi ha un altre món inobservat, i la realitat torna a guanyar intensitat, color, i ens sembla tota nova, acabada de desempaquetar.Però el poeta insisteix i ens mostra no solament la part que acostuma a romandre invisible perquè mantenim l'atenció en la figura i no en el fons, sinó que a més ens ensenya el diàleg que les figures estableixen entre elles. D’aquesta manera ens adonem que hi ha més coses entre el cel i la terra de les que havíem somiat. I ens adonem que estem aprenent a mirar d'una altra manera, que aprenem a veure la rica complexitat del nostre entorn, la curiosa fantasia de les coses en relació, dels objectes en contacte, la diversió de la paradoxa, el somriure de la vida quotidiana.Sense estridències, sense estirabots, amb unes poques imatges en contacte, el poeta ens mostra una altra mirada possible sobre el nostre entorn, aparentment més que conegut, però que és, en definitiva, una font inesgotable de sorpreses, d'enginy i de jocositat.I finalment hi som nosaltres, amb la nostra mirada, la nostra activitat, les nostres relacions, els nostres contactes. Nosaltres, com a subjectes i com a objectes, com a intèrprets i com a espectadors, com a poetes i com a personatges, com a figures d'un joc còsmic i com a jugadors que riuen i que competeixen amb tota la seriositat, com si tot plegat fos seriós.Aleshores veiem que la realitat, aparentment tan aliena, la fem nosaltres. Ens adonem que la nostra mirada és la realitat.

MIQUEL TUNEU



THE PARADOX

Our perception of objects, their interrelations, their relationship with us, and our own interrelations gradually fades with daily contact, losing its sharp resolution and finally becoming so superficial that we are no longer able to perceive the richness of our surroundings, objects or people or the richness of relations that are forged.Then the poet emerges from behind the curtain, showing us the figure “amid” those objects, showing us the negative, and making us realize that right here, in everyday routine, another unobserved world lies concealed. And once again reality regains its intensity and colour, and everything seems new and newly unwrapped to us.The poet persists, however. Not only does he show us the normally invisible part so that our attention remains focused on the figure and not the background, but also the dialogue that emerges among the figures. In this way we realize that there are more things between the sky and the earth than we had ever dreamt of. And we realize that we are learning a new form of perception, that we are learning to see the rich complexity of our surroundings, the strange fantasy of interrelated things and linked objects, the entertaining side to a paradox, the fun of everyday life.With no sense of garishness or incongruency but, instead, with a few linked images, the poet shows us another potential way of looking at our more than familiar surroundings: in short, a way that is an endless source of surprises, ingenuity and entertainment.And, in the end, there we are too, with our perceptions, our activities, our relations and our links: as subjects, objects, actors, spectators, poets, characters, figures in a cosmic game, players who laugh and who compete with total seriousness, as if everything were serious.Then we understand that it is we who create that so apparently alien reality. We realize that our perception is reality.


LA PARADOXA

La mirada que adrecem als objectes, a les relacions entre ells, a la relació que mantenen amb nosaltres i la que mantenim entre nosaltres mateixos es va esmussant amb el contacte diari, va perdent agudesa i acaba essent tan superficial que ja no sabem veure la riquesa de l'entorn, dels objectes i les persones i la riquesa de les relacions que estableixen.
Aleshores surt el poeta de darrere la cortina i ens mostra la figura que hi ha "entre" els objectes, ens mostra el negatiu i ens fa adonar que aquí mateix, en la nostra rutina quotidiana, hi ha un altre món inobservat, i la realitat torna a guanyar intensitat, color, i ens sembla tota nova, acabada de desempaquetar. Però el poeta insisteix i ens mostra no solament la part que acostuma a romandre invisible perquè mantenim l'atenció en la figura i no en el fons, sinó que a més ens ensenya el diàleg que les figures estableixen entre elles. D’aquesta manera ens adonem que hi ha més coses entre el cel i la terra de les que havíem somiat. I ens adonem que estem aprenent a mirar d'una altra manera, que aprenem a veure la rica complexitat del nostre entorn, la curiosa fantasia de les coses en relació, dels objectes en contacte, la diversió de la paradoxa, el somriure de la vida quotidiana.

MIQUEL TUNEU

Poesia visual PRESENTACIÓ A LA CATALÒNIA

PRESENTACIÓ A BARCELONA
28 de novembre de 2008:
ELOQÜÈNCIES A LA LLIBRERIA CATALÒNIA.
Presentat per “Digue’m Ariadna”



Bona tarda, som aquí per parlar d’aquest llibre, ELOQÜÈNCIES, publicat a Tabelaria Edicions, amb el seu autor, en Toni Prat.
Si he de dir la veritat, de poesia visual i poemes objecte, coneixia l’obra de Joan Brossa i poc més. Normalment em moc pel món dels blogs, sobretot els de temàtica literària. Va ser a l’abril, en l’espai Tinta Xinesa, un blog d’un llibreter de Vic, on vaig veure per primer cop un poema d’ELOQÜÈNCIES. Reconec que vaig trigar a escriure, seguint els comentaris d’altres blogaires, que com jo, el freqüenten. Finalment ho vaig fer, deixant el meu parer com a reflexió davant el poema escollit i les opinions allí expressades. Arran d’això, en Toni Prat amablement em va convidar a comentar els seus poemes. No ens hem conegut personalment fins fa poc, com a conseqüència d’oferir-me la possibilitat d’introduir la presentació del seu llibre aquí, a la llibreria Catalònia. Així doncs, avui em trobo en aquest costat de la taula per primera vegada, no com a tècnica, sinó, simplement, com a lectora.
En Joan Brossa deia que,
“la poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació”
(frase treta del web http://www.joanbrossa.org).
En Brossa va dur les formes expressives més enllà del que estava establert, i buscava tant en l’interior com en l’exterior de la literatura, en el sentit més ampli, per dur al paper un joc amb els objectes, que esdevenia un poema. Com a lectora que sóc, no entraré en la feixuga polèmica de què és poesia, perquè crec que cadascú es va formant la resposta a aquesta pregunta a mida que llegeix i entra en aquest fascinant món que parla des del silenci, remou sentiments i torna després, amb una remor captivadora, de nou, al silenci. Tampoc entraré en polèmiques de quins són els marges que acoten la poesia, perquè si hem respost sincerament la pregunta, nosaltres mateixos haurem delimitat més o menys quins són.
Quan miro les poesies visuals i els poemes objecte, puc llegir un missatge, puc coincidir amb una interpretació d’un pensament, una idea, un concepte o un sentiment. En el cas, per exemple, de Joan Brossa, potser podré trobar què va deixar dit el propi poeta sobre el seu poema o què han descobert els seus estudiosos, però, malauradament, no hi puc establir un diàleg. Poder encetar aquest intercanvi amb el poeta, amb el creador, és un autèntic luxe, que amb en Toni Prat és un fet.
El primer poema d’ELOQÜÈNCIES que vaig veure, va ser el de la pàgina 35 (metro i corders). La seva observació em va dur a una primera reflexió. Amb les paraules acostumem a posar imatges i a interpretar-les, potser, passat el temps, si les tornem a llegir, poden aparèixer nous matisos que la primera lectura havia ignorat, i es poden originar noves interpretacions. La imatge fixa uns marges més clars, fins i tot ens pot dur més enllà de jocs interpretatius quan, per ella mateixa, d’una manera eficaç, eloqüent, dibuixa la idea concreta de què vol transmetre. En una segona observació, ja en el blog del Toni, el comentari generat en la primera lectura, va anar cap a una altra reflexió, més específica i concreta, d’allò que em deia la imatge, i em va dur a la recerca del missatge que rebia concretament.
Per mi, ELOQÜÈNCIES recull un seguit de poemes en els quals la paraula és substituïda pels objectes, més o menys manipulats, per mostrar una manera de percebre un fet, un pensament, una reflexió o una sensació. Quan obres el llibre no es tracta de mirar i passar full, sinó que es tracta d’aturar-se mentre es mira i pensar-hi amb una llibertat que no queda restringida per un títol, que podria induir la nostra lectura o, perquè no, podria enganyar-nos en un joc de contrast entre la paraula i l’objecte. És una interpretació que queda fixada per la mateixa imatge i el nostre propi bagatge, que ens desperta tot d’idees o d’evocacions, de reflexions o noves observacions.
La síntesi visual d’allò que es vol transmetre, a vegades ens pot dur a lectures vers les parts més distals del missatge original de l’autor, d’altres ens mena a indrets més proximals, i fins i tot es pot arribar a una plena coincidència, que ens pot resultar, realment, fascinant.
En aquest recull de poemes -i agafant la segona part del títol de l’exposició que l’any 1986 va fer-se en la Fundació Miró de Barcelona a Joan Brossa, les “paraules són les coses” –s’entra-en una literatura que esdevé plàstica i visual, en la qual les imatges configuren les idees.
Mirant els seus poemes, podem reflexionar sobre temes com el pas del temps, la situació social actual, els esdeveniments polítics, la realitat de l’art o les complicitats entre les persones. Podem trobar-nos amb imatges que ens parlen de nosaltres mateixos i de la nostra implicació dins del col·lectiu social del qual formem part o amb d’altres que ens mostren aspectes molt més personals, de relació de parella o d’acceptació d’un mateix. Però, sigui quin sigui el poema davant del qual ens aturem, podem trobar-hi la percepció que ha originat la conjunció dels objectes per donar forma a un missatge que, sense paraules, no deixa de perdre el seu tarannà punyent i crític, irònic i reflexiu.
Alguns exemples:
Temps: pàgines 36, 54-56
situació actual i esdeveniments polítics: pàgines 25, 26, 28
realitat de l’art: pàgina 20
individual: pàgines 45, 29, 22, 18
relació de parella: pàgines 17, 19
col·lectiu social: pàgina 35
etc.
El mateix Toni Prat comenta en el seu llibre que s’ha barallat amb la relativitat i la concreció i, si bé de la primera n’ha tret unes reflexions, de la segona n’ha concretat ben poc. D’aquí la poesia visual i el seu treball creatiu, basat en un llenguatge d’imatges, d’objectes quotidians amb els quals juga, treu de context, utilitza amb altres finalitats, conjuga amb d’altres, per transmetre la seva percepció i crear un missatge que pugui generar un diàleg. Una conversa que permet descobrir no només el com i el perquè d’aquell poema, sinó també noves maneres de mirar que poden enriquir el procés creatiu. Un procés que, com explica en Toni, es basa més en la inspiració, en l’observació d’un objecte quotidià i aquella reacció esporàdica que pot aparèixer davant una situació actual. El poema no neix d’una idea preconcebuda, sinó que es deixa guiar per la intuïció i la creativitat, en una mena de joc mental i visual, que busca establir una comunicació amb una forma de llenguatge que, actualment, malgrat tot, resulta minoritària.
No em vull allargar gaire més, perquè crec que poder parlar del procés creatiu, de com es formen els poemes, de com les imatges esdevenen idees o les idees esdevenen imatges, us ho dirà, molt millor que jo, en Toni Prat a qui passo la paraula. Però si que m’agradaria acabar amb unes paraules de Joan Brossa sobre l’art.
“Tota mena d’art és social, fins i tot el més individualista posa de manifest una actitud determinada o un estat de les coses.
Tota pintura, tota poesia té un missatge que no sempre ha de ser literari.”
(frase recollida en l’article El nominalisme de l’objecte, de Robert S. Lubar).