dimarts, 1 de gener de 2008

Poesia visual PRESENTACIÓ A LA CATALÒNIA

PRESENTACIÓ A BARCELONA
28 de novembre de 2008:
ELOQÜÈNCIES A LA LLIBRERIA CATALÒNIA.
Presentat per “Digue’m Ariadna”



Bona tarda, som aquí per parlar d’aquest llibre, ELOQÜÈNCIES, publicat a Tabelaria Edicions, amb el seu autor, en Toni Prat.
Si he de dir la veritat, de poesia visual i poemes objecte, coneixia l’obra de Joan Brossa i poc més. Normalment em moc pel món dels blogs, sobretot els de temàtica literària. Va ser a l’abril, en l’espai Tinta Xinesa, un blog d’un llibreter de Vic, on vaig veure per primer cop un poema d’ELOQÜÈNCIES. Reconec que vaig trigar a escriure, seguint els comentaris d’altres blogaires, que com jo, el freqüenten. Finalment ho vaig fer, deixant el meu parer com a reflexió davant el poema escollit i les opinions allí expressades. Arran d’això, en Toni Prat amablement em va convidar a comentar els seus poemes. No ens hem conegut personalment fins fa poc, com a conseqüència d’oferir-me la possibilitat d’introduir la presentació del seu llibre aquí, a la llibreria Catalònia. Així doncs, avui em trobo en aquest costat de la taula per primera vegada, no com a tècnica, sinó, simplement, com a lectora.
En Joan Brossa deia que,
“la poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació”
(frase treta del web http://www.joanbrossa.org).
En Brossa va dur les formes expressives més enllà del que estava establert, i buscava tant en l’interior com en l’exterior de la literatura, en el sentit més ampli, per dur al paper un joc amb els objectes, que esdevenia un poema. Com a lectora que sóc, no entraré en la feixuga polèmica de què és poesia, perquè crec que cadascú es va formant la resposta a aquesta pregunta a mida que llegeix i entra en aquest fascinant món que parla des del silenci, remou sentiments i torna després, amb una remor captivadora, de nou, al silenci. Tampoc entraré en polèmiques de quins són els marges que acoten la poesia, perquè si hem respost sincerament la pregunta, nosaltres mateixos haurem delimitat més o menys quins són.
Quan miro les poesies visuals i els poemes objecte, puc llegir un missatge, puc coincidir amb una interpretació d’un pensament, una idea, un concepte o un sentiment. En el cas, per exemple, de Joan Brossa, potser podré trobar què va deixar dit el propi poeta sobre el seu poema o què han descobert els seus estudiosos, però, malauradament, no hi puc establir un diàleg. Poder encetar aquest intercanvi amb el poeta, amb el creador, és un autèntic luxe, que amb en Toni Prat és un fet.
El primer poema d’ELOQÜÈNCIES que vaig veure, va ser el de la pàgina 35 (metro i corders). La seva observació em va dur a una primera reflexió. Amb les paraules acostumem a posar imatges i a interpretar-les, potser, passat el temps, si les tornem a llegir, poden aparèixer nous matisos que la primera lectura havia ignorat, i es poden originar noves interpretacions. La imatge fixa uns marges més clars, fins i tot ens pot dur més enllà de jocs interpretatius quan, per ella mateixa, d’una manera eficaç, eloqüent, dibuixa la idea concreta de què vol transmetre. En una segona observació, ja en el blog del Toni, el comentari generat en la primera lectura, va anar cap a una altra reflexió, més específica i concreta, d’allò que em deia la imatge, i em va dur a la recerca del missatge que rebia concretament.
Per mi, ELOQÜÈNCIES recull un seguit de poemes en els quals la paraula és substituïda pels objectes, més o menys manipulats, per mostrar una manera de percebre un fet, un pensament, una reflexió o una sensació. Quan obres el llibre no es tracta de mirar i passar full, sinó que es tracta d’aturar-se mentre es mira i pensar-hi amb una llibertat que no queda restringida per un títol, que podria induir la nostra lectura o, perquè no, podria enganyar-nos en un joc de contrast entre la paraula i l’objecte. És una interpretació que queda fixada per la mateixa imatge i el nostre propi bagatge, que ens desperta tot d’idees o d’evocacions, de reflexions o noves observacions.
La síntesi visual d’allò que es vol transmetre, a vegades ens pot dur a lectures vers les parts més distals del missatge original de l’autor, d’altres ens mena a indrets més proximals, i fins i tot es pot arribar a una plena coincidència, que ens pot resultar, realment, fascinant.
En aquest recull de poemes -i agafant la segona part del títol de l’exposició que l’any 1986 va fer-se en la Fundació Miró de Barcelona a Joan Brossa, les “paraules són les coses” –s’entra-en una literatura que esdevé plàstica i visual, en la qual les imatges configuren les idees.
Mirant els seus poemes, podem reflexionar sobre temes com el pas del temps, la situació social actual, els esdeveniments polítics, la realitat de l’art o les complicitats entre les persones. Podem trobar-nos amb imatges que ens parlen de nosaltres mateixos i de la nostra implicació dins del col·lectiu social del qual formem part o amb d’altres que ens mostren aspectes molt més personals, de relació de parella o d’acceptació d’un mateix. Però, sigui quin sigui el poema davant del qual ens aturem, podem trobar-hi la percepció que ha originat la conjunció dels objectes per donar forma a un missatge que, sense paraules, no deixa de perdre el seu tarannà punyent i crític, irònic i reflexiu.
Alguns exemples:
Temps: pàgines 36, 54-56
situació actual i esdeveniments polítics: pàgines 25, 26, 28
realitat de l’art: pàgina 20
individual: pàgines 45, 29, 22, 18
relació de parella: pàgines 17, 19
col·lectiu social: pàgina 35
etc.
El mateix Toni Prat comenta en el seu llibre que s’ha barallat amb la relativitat i la concreció i, si bé de la primera n’ha tret unes reflexions, de la segona n’ha concretat ben poc. D’aquí la poesia visual i el seu treball creatiu, basat en un llenguatge d’imatges, d’objectes quotidians amb els quals juga, treu de context, utilitza amb altres finalitats, conjuga amb d’altres, per transmetre la seva percepció i crear un missatge que pugui generar un diàleg. Una conversa que permet descobrir no només el com i el perquè d’aquell poema, sinó també noves maneres de mirar que poden enriquir el procés creatiu. Un procés que, com explica en Toni, es basa més en la inspiració, en l’observació d’un objecte quotidià i aquella reacció esporàdica que pot aparèixer davant una situació actual. El poema no neix d’una idea preconcebuda, sinó que es deixa guiar per la intuïció i la creativitat, en una mena de joc mental i visual, que busca establir una comunicació amb una forma de llenguatge que, actualment, malgrat tot, resulta minoritària.
No em vull allargar gaire més, perquè crec que poder parlar del procés creatiu, de com es formen els poemes, de com les imatges esdevenen idees o les idees esdevenen imatges, us ho dirà, molt millor que jo, en Toni Prat a qui passo la paraula. Però si que m’agradaria acabar amb unes paraules de Joan Brossa sobre l’art.
“Tota mena d’art és social, fins i tot el més individualista posa de manifest una actitud determinada o un estat de les coses.
Tota pintura, tota poesia té un missatge que no sempre ha de ser literari.”
(frase recollida en l’article El nominalisme de l’objecte, de Robert S. Lubar).

Cap comentari: