dimarts, 7 de febrer de 2012

ESCacs poesia visual núm. 134

25 comentaris:

Clidice ha dit...

N'hi ha que se les mamen molt dolces perquè estan al capdamunt, però ves que no acabin ensopegant amb el graó en el seu intent d'arribar als que estan pel dessota :)

toni prat ha dit...

Aquesta reflexió sí que és un bon poema Clidice...sempre treus més suc del que jo hi he posat...ets genial...!!!

Càndid ha dit...

Negres grimpadores contra blanques saltadores. Apa que si fos a l'inrevés: blanques grimpadores contra negres saltadores...

toni prat ha dit...

cada vegada crec que hi estem, malauradament, més a prop...de que pugui ser a l'inrevés...i ho dic perquè m'agradaria que el terreny fos pla...no per res més...Càndid...
(però potser no deixa de ser una candidesa...)

gràcies pel comentari...

sandra Dominguez ha dit...

arriba un temps en que res és blanc i rés és negre.
on és aquell poema que jo buscava...

toni prat ha dit...

Vols dir Sandra... que no es manifesta d'una forma obvia que hi ha un terreny de joc amb dos nivells massa marcats, on s'hi identifica gent que juga des d'una posició clara de superioritat per l’elevació del terreny que ocupa i que els permet veure a la resta dels humans en un pla molt “inferior” (físicament parlant...) ???

sandra Dominguez ha dit...

Potser sí, però jo els hauria tribuït el negre, encara que després la impunitat els atorgui el blanc.

toni prat ha dit...

i vols dir Sandra que la voluntat no et venç a la realitat...???

Peperunner305 ha dit...

Us heu fixat que les blanques, tot i tenir una posició dominant, tenen la meitat d'espai que les negres per poder "moure fitxa"?

toni prat ha dit...

Ho tenim tot calculat...està fet expressament perquè les negres tinguin més camí a recórrer per arribar al camp de batalla i així caiguin abans de fer cap al front on s'hauria de lliurar la contesa..."mala llet a manta..."

don Gerardo de Suecia ha dit...

Gracias por el blog. Saludos desde Suecia!

toni prat ha dit...

Gracias a ti por contactar...he ojeado tu blog y me ha parecido muy interesante...

helena arumi ha dit...

He fet un haiku per aquesta imatge, bé una cosa molt humil i maldestra. Ho ha proposat en Jesús M. Tibau en un dels seus jocs literaris. És així com he descobert el teu bloc, que em sembla original i fantàstic!

Sergi ha dit...

Sembla una crítica clara del racisme, ¿no? Els blancs comencen a jugar un graó per sobre dels negres.

toni prat ha dit...

he vist el teu haiku Elena Arumí... és molt maco...
m'agradaria...que si t'agraden els meus blogs: www.poemesvisuals.com i www.eroticopoemes.blogspot.com poder-t’hi veure sovint amb les teves aportacions...

toni prat ha dit...

Si Sergi...pretén ser una crítica oberta i punyent del racisme...(sempre hi ha qui juga des d'un pla de superioritat...)

toni prat ha dit...

Si Sergi...pretén ser una crítica oberta i punyent del racisme...(sempre hi ha qui juga des d'un pla de superioritat...)

Antiga Materon ha dit...

“El mirar per damunt de l'espatlla dels que es creuen éssers superiors” (podríem parlar de Hitler, per citar-ne algún)

Em parla molt directament de la discriminació racial tant i tant arrelada com també de les diferencies entre el mon del poder i el del desvalgut, sempre guanyen “les blanques” no perquè tinguin peces avançades sinó perquè la posició ja denota dominació en si mateixa.

toni prat ha dit...

efectivament Antiga Materon... ja fa molts anys que "els blancs" en he situat amb una mena de pòdium on en és molt fàcil dominar als que no ho són... (esperem que això no duri...)

Anònim ha dit...

Laia i Erola

es del tot cert, per mala sort hi han diferencies entre els colors cosa del tot estúpida.
tots els colors son del tot importants ja que som tots una família.
lluitem per la igualtat i un terreny pla!!!
PD: 2 alumnes del callis, gracies per la xerrada.

Anònim ha dit...

Un poema molt ben expressat.. però estaria be el que el terreny fos pla perquè els negres són igual d'importants que els blancs, ja que tots som humans. Ens ensenya una visió del racisme que hi ha actualment... Haviam si algun dia aconseguim igualar el terreny.
PD: tres alumnes del callis! Julie, Aide i Ume.

Continua així que són uns poemes molt interessants!

toni prat ha dit...

crec jo no ho hagués sabut expressar mai tan bé amb paraules escrites com heu fet vosaltres Laia i Erola... alumnes de l'institut Jaume Callís de Vic...

em complau immensament aquesta sintonia interpretativa que s'ha generat entre nosaltres...

gràcies...

Anònim ha dit...

M'has deixat sense paraules :$ tot i que hi ha escales que mai haurien de saltar-se ni escalar-se

toni prat ha dit...

Doncs jo també ho crec així Anònim per això vaig fer aquest poema... precisament per denunciar-ho...

toni prat ha dit...

ara m'hi has deixat tu Anònim sense paraules...

creus fermament que hi ha escales que mai haurien de saltar-se ni escalar-se...

podries precisar quines...???