ELOQÜÈNCIES
Una de les satisfaccions més grans, per a mi, ha estat sempre la comunicació. Poder fer arribar a una altra persona allò que tu perceps talment, poder transmetre allò que pretens que li arribi com tu vols, mai no ha deixat de ser el meu desig més preuat.
A causa de la dificultat d’aquesta tasca, crec que la humanitat s’ha anat inventant llenguatges. De l’un, n’hem dit música, dels altres poesia, escultura, pintura, narrativa, fotografia, cinema, i tants d’altres menys esmerçats, potser, però tan vàlids com aquests.
Jo he volgut jugar una mica amb totes les arts –llenguatges- que he pogut i que al mateix temps m’han agradat. Sóc conscient que quan “toques tantes tecles” no et pots parar gaire en la tècnica, i això és el que he anat fent sempre que he cregut que no era especialment essencial per comunicar el concepte que aspirava transmetre.
M’he barallat aferrissadament amb la concreció i amb la relativitat. He de confessar que no n’he tret gaire res en concret, de la concreció, i sí de la reflexió que la relativitat sembla relativa. Això vol dir que visc o crec viure en un eclecticisme ideològic constant.
Aquesta manera de pensar fou la que em va empènyer al món de la poesia visual, en què es concreta ben poc i es relativitza una bona part. Vaig trobar que era una forma d’expressió , en què el receptor podia ser que s’identifiqués amb tu i que entengués el mateix missatge o que entengués un missatge diferent i s’identifiqués també amb tu o que no s’identifiqués amb tu i entengués el seu missatge o també, malauradament –ni una cosa ni l’altra-, que no hi trobés cap missatge, ni tans sols que s’identifiqués amb tu (possibilitat habitual en el món de la interpretació).
És clar que, per a mi, l’important ha estat i és crear missatge, ja que el considero el llindar d’una possible comunicació.
En aquest recull de preteses “eloqüències” no verbals, he volgut opinar sobre coses prou fonamentals a la vida com per no escatimar-hi el temps. Cada pàgina ha estat sospesada i sospesada perquè arribés ben nítida i sense “palla” a davant vostre. M’agradaria crear un diàleg amb qui s’ho miri, tan ric i profund, com un pou sense fons, no solament per perícia meva, sinó amb la complicitat i l’aportació, a cada moment, de l’interlocutor.
Tant de bo que tot el que us vull dir us ho pogués transmetre...
Toni Prat
"ELOCUENCIAS"
Una de mis mayores satisfacciones ha sido siempre la comunicación. Poder hacer llegar a otra persona, aquello que tú percibes, tal cual. Poder transmitir como tú quieres aquello que pretendes que le llegue ha sido siempre mi deseo más preciado.
A causa de la dificultad de esta tarea, creo que la humanidad ha ido inventando lenguajes. A uno de ellos se le ha llamado música; a otros, poesía, escultura, pintura, narrativa, fotografía, cine y tantos otros menos utilizados, quizás, pero tan válidos como estos.
He querido jugar un poco con todas las artes –lenguajes- que he podido y que al mismo tiempo me han gustado. Soy consciente de que cuando “tocas tantas teclas” no te puedes parar demasiado en la técnica. Y esto es lo que he hecho siempre cuando he creído que ésta no era especialmente esencial para comunicar el concepto que aspiraba transmitir.
Me he peleado intensamente con la concreción y la relatividad. He de confesar que no he llegado a nada en concreto sobre la concreción y sí a la reflexión de que la relatividad parece relativa. Lo que quiere decir que vivo o creo vivir en un eclecticismo ideológico constante.
Esta manera de pensar fue la que me empujó al mundo de la poesía visual, en la cual se concreta bien poco y en cambio se relativiza buena parte. Encontré que era una forma de expresarme en la que el receptor podía ser que se identificase conmigo y que entendiera el mismo mensaje o que entendiera un mensaje diferente y se identificara también conmigo o que no se identificara conmigo y entendiera su propio mensaje o también desgraciadamente, -ni una cosa ni la otra-, que no encontrara ningún mensaje, ni siquiera se identificara conmigo (posibilidad habitual en el mundo de la interpretación).
Queda claro que para mí lo importante ha sido y es crear mensaje, ya que lo considero el umbral de toda posible comunicación.
En esta recopilación de pretendidas “elocuencias” no verbales he querido opinar sobre temas lo suficientemente fundamentales en la vida como para no escatimarles tiempo. Cada página ha sido sopesada y sopesada para que llegue a vosotros nítida y sin “paja”. Me gustaría crear un diálogo con quien se fije en estos poemas, tan rico y profundo como un pozo sin fondo, no solo por mi pericia, sino por la complicidad y aportación, en todo momento, del interlocutor.
Ojalá todo lo que os quiero decir os lo pudiera transmitir...
Toni Prat
“ELOQUENCES”
One of the greatest sources of satisfaction for me has always been communication. Getting across my exact viewpoint to another person, transmitting what I want them to understand, just as I intend, has always been my greatest wish.
Given how difficult this is, I think humanity gradually developed languages. We called one of them music and others poetry, sculptural art, painting, narrative, photography and cinema, in addition to numerous other languages that are perhaps less widely used but equally valid.
I wanted to play around with all the arts (languages) that I could and that I like. I realize that when “you are the Jack of all trades”, you can’t concentrate much on technique, so that has been my philosophy whenever technique has not seemed particularly crucial in getting across the concept that I wanted to transmit.
I have struggled bitterly with the notions of specificity and relativity. I must confess that I have got nothing much out of specificity but I have, on the other hand, from reflecting on the fact that relativity seems relative. That means that I live or I think I live in a state of constant ideological eclecticism.
That way of thinking was what pushed me toward the world of visual poetry, where there is little specifying and much relativizing. I found that it was a form of expression in which the spectator might identify with you and understand the same message, understand a different one but identify with you, not identify with you but understand the message, or unfortunately - neither one thing nor the other - not find any message there and not even identify with you (a common possibility in the world of the arts).
Clearly, for me, what has been and still is important is the creation of a message, since I consider it to be the gateway to possible communication.
In this collection of intended non-verbal “eloquences”, I wanted to put forward my opinion on things that are sufficiently fundamental in life for us to spare time on them. Each page has been carefully thought out so that it comes across clearly with no sense of the superfluous. I want to enter into dialogue with the person looking at it: a dialogue as rich and profound as a bottomless well, not just through my own skill but with the aid and contributions, at all times, of the spectator.
I hope I can get across everything I wish to say to you…..
Toni Prat
dimecres, 2 de gener del 2008
dimarts, 1 de gener del 2008
Pròleg d'Eloqüències
Pròleg del llibre Eloqüències
LA PARADOJA
La mirada que dirigimos a los objetos, a las relaciones entre ellos, a la relación que mantienen con nosotros y la que mantenemos entre nosotros mismos se va desafilando con el contacto diario, va perdiendo agudeza y acaba siendo tan superficial que ya no sabemos ver la riqueza del entorno, de los objetos y las personas y la riqueza de las relaciones que establecen.Entonces surge el poeta de detrás de la cortina y nos muestra la figura que hay “entre” los objetos, nos muestra el negativo y nos hace ver que aquí mismo, en nuestra rutina cotidiana, hay otro mundo inobservado, y la realidad vuelve a ganar intensidad, color, y nos parece toda nueva, como acabada de desempaquetar.Pero el poeta insiste y nos muestra no solamente la parte que acostumbra a permanecer invisible porque mantenemos la atención en la figura y no en el fondo, sino que además nos enseña el diálogo que las figuras establecen entre ellas y de esta manera nos damos cuenta de que hay más cosas entre el cielo y la tierra de las que habíamos soñado. Nos damos cuenta de que estamos aprendiendo a mirar de otra manera, que aprendemos a ver la rica complejidad de nuestro entorno, la curiosa fantasía de las cosas en relación, de los objetos en contacto, la diversión de la paradoja, la sonrisa de la vida cotidiana.Sin estridencias, sin despropósitos, con unas pocas imágenes en contacto, el poeta nos muestra otra mirada posible sobre nuestro entorno aparentemente más que conocido, pero que es, en definitiva, una fuente inagotable de sorpresas, de ingenio y de jocosidad.Y finalmente estamos nosotros, con nuestra mirada, nuestra actividad, nuestras relaciones, nuestros contactos. Nosotros como sujetos y como objetos, como intérpretes y como espectadores, como poetas y como personajes, como figuras de un juego cósmico y como jugadores que ríen y que compiten con toda la seriedad, como si todo ello fuera serio.Es entonces cuando vemos que la realidad, aparentemente tan ajena, la hacemos nosotros. Nos damos cuenta de que nuestra mirada es la realidad.
MIQUEL TUNEU
La paradoxa
La mirada que adrecem als objectes, a les relacions entre ells, a la relació que mantenen amb nosaltres i la que mantenim entre nosaltres mateixos es va esmussant amb el contacte diari, va perdent agudesa i acaba essent tan superficial que ja no sabem veure la riquesa de l'entorn, dels objectes i les persones i la riquesa de les relacions que estableixen.Aleshores surt el poeta de darrere la cortina i ens mostra la figura que hi ha "entre" els objectes, ens mostra el negatiu i ens fa adonar que aquí mateix, en la nostra rutina quotidiana, hi ha un altre món inobservat, i la realitat torna a guanyar intensitat, color, i ens sembla tota nova, acabada de desempaquetar.Però el poeta insisteix i ens mostra no solament la part que acostuma a romandre invisible perquè mantenim l'atenció en la figura i no en el fons, sinó que a més ens ensenya el diàleg que les figures estableixen entre elles. D’aquesta manera ens adonem que hi ha més coses entre el cel i la terra de les que havíem somiat. I ens adonem que estem aprenent a mirar d'una altra manera, que aprenem a veure la rica complexitat del nostre entorn, la curiosa fantasia de les coses en relació, dels objectes en contacte, la diversió de la paradoxa, el somriure de la vida quotidiana.Sense estridències, sense estirabots, amb unes poques imatges en contacte, el poeta ens mostra una altra mirada possible sobre el nostre entorn, aparentment més que conegut, però que és, en definitiva, una font inesgotable de sorpreses, d'enginy i de jocositat.I finalment hi som nosaltres, amb la nostra mirada, la nostra activitat, les nostres relacions, els nostres contactes. Nosaltres, com a subjectes i com a objectes, com a intèrprets i com a espectadors, com a poetes i com a personatges, com a figures d'un joc còsmic i com a jugadors que riuen i que competeixen amb tota la seriositat, com si tot plegat fos seriós.Aleshores veiem que la realitat, aparentment tan aliena, la fem nosaltres. Ens adonem que la nostra mirada és la realitat.
MIQUEL TUNEU
THE PARADOX
Our perception of objects, their interrelations, their relationship with us, and our own interrelations gradually fades with daily contact, losing its sharp resolution and finally becoming so superficial that we are no longer able to perceive the richness of our surroundings, objects or people or the richness of relations that are forged.Then the poet emerges from behind the curtain, showing us the figure “amid” those objects, showing us the negative, and making us realize that right here, in everyday routine, another unobserved world lies concealed. And once again reality regains its intensity and colour, and everything seems new and newly unwrapped to us.The poet persists, however. Not only does he show us the normally invisible part so that our attention remains focused on the figure and not the background, but also the dialogue that emerges among the figures. In this way we realize that there are more things between the sky and the earth than we had ever dreamt of. And we realize that we are learning a new form of perception, that we are learning to see the rich complexity of our surroundings, the strange fantasy of interrelated things and linked objects, the entertaining side to a paradox, the fun of everyday life.With no sense of garishness or incongruency but, instead, with a few linked images, the poet shows us another potential way of looking at our more than familiar surroundings: in short, a way that is an endless source of surprises, ingenuity and entertainment.And, in the end, there we are too, with our perceptions, our activities, our relations and our links: as subjects, objects, actors, spectators, poets, characters, figures in a cosmic game, players who laugh and who compete with total seriousness, as if everything were serious.Then we understand that it is we who create that so apparently alien reality. We realize that our perception is reality.
LA PARADOXA
La mirada que adrecem als objectes, a les relacions entre ells, a la relació que mantenen amb nosaltres i la que mantenim entre nosaltres mateixos es va esmussant amb el contacte diari, va perdent agudesa i acaba essent tan superficial que ja no sabem veure la riquesa de l'entorn, dels objectes i les persones i la riquesa de les relacions que estableixen.
Aleshores surt el poeta de darrere la cortina i ens mostra la figura que hi ha "entre" els objectes, ens mostra el negatiu i ens fa adonar que aquí mateix, en la nostra rutina quotidiana, hi ha un altre món inobservat, i la realitat torna a guanyar intensitat, color, i ens sembla tota nova, acabada de desempaquetar. Però el poeta insisteix i ens mostra no solament la part que acostuma a romandre invisible perquè mantenim l'atenció en la figura i no en el fons, sinó que a més ens ensenya el diàleg que les figures estableixen entre elles. D’aquesta manera ens adonem que hi ha més coses entre el cel i la terra de les que havíem somiat. I ens adonem que estem aprenent a mirar d'una altra manera, que aprenem a veure la rica complexitat del nostre entorn, la curiosa fantasia de les coses en relació, dels objectes en contacte, la diversió de la paradoxa, el somriure de la vida quotidiana.
MIQUEL TUNEU
LA PARADOJA
La mirada que dirigimos a los objetos, a las relaciones entre ellos, a la relación que mantienen con nosotros y la que mantenemos entre nosotros mismos se va desafilando con el contacto diario, va perdiendo agudeza y acaba siendo tan superficial que ya no sabemos ver la riqueza del entorno, de los objetos y las personas y la riqueza de las relaciones que establecen.Entonces surge el poeta de detrás de la cortina y nos muestra la figura que hay “entre” los objetos, nos muestra el negativo y nos hace ver que aquí mismo, en nuestra rutina cotidiana, hay otro mundo inobservado, y la realidad vuelve a ganar intensidad, color, y nos parece toda nueva, como acabada de desempaquetar.Pero el poeta insiste y nos muestra no solamente la parte que acostumbra a permanecer invisible porque mantenemos la atención en la figura y no en el fondo, sino que además nos enseña el diálogo que las figuras establecen entre ellas y de esta manera nos damos cuenta de que hay más cosas entre el cielo y la tierra de las que habíamos soñado. Nos damos cuenta de que estamos aprendiendo a mirar de otra manera, que aprendemos a ver la rica complejidad de nuestro entorno, la curiosa fantasía de las cosas en relación, de los objetos en contacto, la diversión de la paradoja, la sonrisa de la vida cotidiana.Sin estridencias, sin despropósitos, con unas pocas imágenes en contacto, el poeta nos muestra otra mirada posible sobre nuestro entorno aparentemente más que conocido, pero que es, en definitiva, una fuente inagotable de sorpresas, de ingenio y de jocosidad.Y finalmente estamos nosotros, con nuestra mirada, nuestra actividad, nuestras relaciones, nuestros contactos. Nosotros como sujetos y como objetos, como intérpretes y como espectadores, como poetas y como personajes, como figuras de un juego cósmico y como jugadores que ríen y que compiten con toda la seriedad, como si todo ello fuera serio.Es entonces cuando vemos que la realidad, aparentemente tan ajena, la hacemos nosotros. Nos damos cuenta de que nuestra mirada es la realidad.
MIQUEL TUNEU
La paradoxa
La mirada que adrecem als objectes, a les relacions entre ells, a la relació que mantenen amb nosaltres i la que mantenim entre nosaltres mateixos es va esmussant amb el contacte diari, va perdent agudesa i acaba essent tan superficial que ja no sabem veure la riquesa de l'entorn, dels objectes i les persones i la riquesa de les relacions que estableixen.Aleshores surt el poeta de darrere la cortina i ens mostra la figura que hi ha "entre" els objectes, ens mostra el negatiu i ens fa adonar que aquí mateix, en la nostra rutina quotidiana, hi ha un altre món inobservat, i la realitat torna a guanyar intensitat, color, i ens sembla tota nova, acabada de desempaquetar.Però el poeta insisteix i ens mostra no solament la part que acostuma a romandre invisible perquè mantenim l'atenció en la figura i no en el fons, sinó que a més ens ensenya el diàleg que les figures estableixen entre elles. D’aquesta manera ens adonem que hi ha més coses entre el cel i la terra de les que havíem somiat. I ens adonem que estem aprenent a mirar d'una altra manera, que aprenem a veure la rica complexitat del nostre entorn, la curiosa fantasia de les coses en relació, dels objectes en contacte, la diversió de la paradoxa, el somriure de la vida quotidiana.Sense estridències, sense estirabots, amb unes poques imatges en contacte, el poeta ens mostra una altra mirada possible sobre el nostre entorn, aparentment més que conegut, però que és, en definitiva, una font inesgotable de sorpreses, d'enginy i de jocositat.I finalment hi som nosaltres, amb la nostra mirada, la nostra activitat, les nostres relacions, els nostres contactes. Nosaltres, com a subjectes i com a objectes, com a intèrprets i com a espectadors, com a poetes i com a personatges, com a figures d'un joc còsmic i com a jugadors que riuen i que competeixen amb tota la seriositat, com si tot plegat fos seriós.Aleshores veiem que la realitat, aparentment tan aliena, la fem nosaltres. Ens adonem que la nostra mirada és la realitat.
MIQUEL TUNEU
THE PARADOX
Our perception of objects, their interrelations, their relationship with us, and our own interrelations gradually fades with daily contact, losing its sharp resolution and finally becoming so superficial that we are no longer able to perceive the richness of our surroundings, objects or people or the richness of relations that are forged.Then the poet emerges from behind the curtain, showing us the figure “amid” those objects, showing us the negative, and making us realize that right here, in everyday routine, another unobserved world lies concealed. And once again reality regains its intensity and colour, and everything seems new and newly unwrapped to us.The poet persists, however. Not only does he show us the normally invisible part so that our attention remains focused on the figure and not the background, but also the dialogue that emerges among the figures. In this way we realize that there are more things between the sky and the earth than we had ever dreamt of. And we realize that we are learning a new form of perception, that we are learning to see the rich complexity of our surroundings, the strange fantasy of interrelated things and linked objects, the entertaining side to a paradox, the fun of everyday life.With no sense of garishness or incongruency but, instead, with a few linked images, the poet shows us another potential way of looking at our more than familiar surroundings: in short, a way that is an endless source of surprises, ingenuity and entertainment.And, in the end, there we are too, with our perceptions, our activities, our relations and our links: as subjects, objects, actors, spectators, poets, characters, figures in a cosmic game, players who laugh and who compete with total seriousness, as if everything were serious.Then we understand that it is we who create that so apparently alien reality. We realize that our perception is reality.
LA PARADOXA
La mirada que adrecem als objectes, a les relacions entre ells, a la relació que mantenen amb nosaltres i la que mantenim entre nosaltres mateixos es va esmussant amb el contacte diari, va perdent agudesa i acaba essent tan superficial que ja no sabem veure la riquesa de l'entorn, dels objectes i les persones i la riquesa de les relacions que estableixen.
Aleshores surt el poeta de darrere la cortina i ens mostra la figura que hi ha "entre" els objectes, ens mostra el negatiu i ens fa adonar que aquí mateix, en la nostra rutina quotidiana, hi ha un altre món inobservat, i la realitat torna a guanyar intensitat, color, i ens sembla tota nova, acabada de desempaquetar. Però el poeta insisteix i ens mostra no solament la part que acostuma a romandre invisible perquè mantenim l'atenció en la figura i no en el fons, sinó que a més ens ensenya el diàleg que les figures estableixen entre elles. D’aquesta manera ens adonem que hi ha més coses entre el cel i la terra de les que havíem somiat. I ens adonem que estem aprenent a mirar d'una altra manera, que aprenem a veure la rica complexitat del nostre entorn, la curiosa fantasia de les coses en relació, dels objectes en contacte, la diversió de la paradoxa, el somriure de la vida quotidiana.
MIQUEL TUNEU
Poesia visual PRESENTACIÓ A LA CATALÒNIA
PRESENTACIÓ A BARCELONA
28 de novembre de 2008:
ELOQÜÈNCIES A LA LLIBRERIA CATALÒNIA.
Presentat per “Digue’m Ariadna”
Bona tarda, som aquí per parlar d’aquest llibre, ELOQÜÈNCIES, publicat a Tabelaria Edicions, amb el seu autor, en Toni Prat.
Si he de dir la veritat, de poesia visual i poemes objecte, coneixia l’obra de Joan Brossa i poc més. Normalment em moc pel món dels blogs, sobretot els de temàtica literària. Va ser a l’abril, en l’espai Tinta Xinesa, un blog d’un llibreter de Vic, on vaig veure per primer cop un poema d’ELOQÜÈNCIES. Reconec que vaig trigar a escriure, seguint els comentaris d’altres blogaires, que com jo, el freqüenten. Finalment ho vaig fer, deixant el meu parer com a reflexió davant el poema escollit i les opinions allí expressades. Arran d’això, en Toni Prat amablement em va convidar a comentar els seus poemes. No ens hem conegut personalment fins fa poc, com a conseqüència d’oferir-me la possibilitat d’introduir la presentació del seu llibre aquí, a la llibreria Catalònia. Així doncs, avui em trobo en aquest costat de la taula per primera vegada, no com a tècnica, sinó, simplement, com a lectora.
En Joan Brossa deia que,
“la poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació”
(frase treta del web http://www.joanbrossa.org).
En Brossa va dur les formes expressives més enllà del que estava establert, i buscava tant en l’interior com en l’exterior de la literatura, en el sentit més ampli, per dur al paper un joc amb els objectes, que esdevenia un poema. Com a lectora que sóc, no entraré en la feixuga polèmica de què és poesia, perquè crec que cadascú es va formant la resposta a aquesta pregunta a mida que llegeix i entra en aquest fascinant món que parla des del silenci, remou sentiments i torna després, amb una remor captivadora, de nou, al silenci. Tampoc entraré en polèmiques de quins són els marges que acoten la poesia, perquè si hem respost sincerament la pregunta, nosaltres mateixos haurem delimitat més o menys quins són.
Quan miro les poesies visuals i els poemes objecte, puc llegir un missatge, puc coincidir amb una interpretació d’un pensament, una idea, un concepte o un sentiment. En el cas, per exemple, de Joan Brossa, potser podré trobar què va deixar dit el propi poeta sobre el seu poema o què han descobert els seus estudiosos, però, malauradament, no hi puc establir un diàleg. Poder encetar aquest intercanvi amb el poeta, amb el creador, és un autèntic luxe, que amb en Toni Prat és un fet.
El primer poema d’ELOQÜÈNCIES que vaig veure, va ser el de la pàgina 35 (metro i corders). La seva observació em va dur a una primera reflexió. Amb les paraules acostumem a posar imatges i a interpretar-les, potser, passat el temps, si les tornem a llegir, poden aparèixer nous matisos que la primera lectura havia ignorat, i es poden originar noves interpretacions. La imatge fixa uns marges més clars, fins i tot ens pot dur més enllà de jocs interpretatius quan, per ella mateixa, d’una manera eficaç, eloqüent, dibuixa la idea concreta de què vol transmetre. En una segona observació, ja en el blog del Toni, el comentari generat en la primera lectura, va anar cap a una altra reflexió, més específica i concreta, d’allò que em deia la imatge, i em va dur a la recerca del missatge que rebia concretament.
Per mi, ELOQÜÈNCIES recull un seguit de poemes en els quals la paraula és substituïda pels objectes, més o menys manipulats, per mostrar una manera de percebre un fet, un pensament, una reflexió o una sensació. Quan obres el llibre no es tracta de mirar i passar full, sinó que es tracta d’aturar-se mentre es mira i pensar-hi amb una llibertat que no queda restringida per un títol, que podria induir la nostra lectura o, perquè no, podria enganyar-nos en un joc de contrast entre la paraula i l’objecte. És una interpretació que queda fixada per la mateixa imatge i el nostre propi bagatge, que ens desperta tot d’idees o d’evocacions, de reflexions o noves observacions.
La síntesi visual d’allò que es vol transmetre, a vegades ens pot dur a lectures vers les parts més distals del missatge original de l’autor, d’altres ens mena a indrets més proximals, i fins i tot es pot arribar a una plena coincidència, que ens pot resultar, realment, fascinant.
En aquest recull de poemes -i agafant la segona part del títol de l’exposició que l’any 1986 va fer-se en la Fundació Miró de Barcelona a Joan Brossa, les “paraules són les coses” –s’entra-en una literatura que esdevé plàstica i visual, en la qual les imatges configuren les idees.
Mirant els seus poemes, podem reflexionar sobre temes com el pas del temps, la situació social actual, els esdeveniments polítics, la realitat de l’art o les complicitats entre les persones. Podem trobar-nos amb imatges que ens parlen de nosaltres mateixos i de la nostra implicació dins del col·lectiu social del qual formem part o amb d’altres que ens mostren aspectes molt més personals, de relació de parella o d’acceptació d’un mateix. Però, sigui quin sigui el poema davant del qual ens aturem, podem trobar-hi la percepció que ha originat la conjunció dels objectes per donar forma a un missatge que, sense paraules, no deixa de perdre el seu tarannà punyent i crític, irònic i reflexiu.
Alguns exemples:
Temps: pàgines 36, 54-56
situació actual i esdeveniments polítics: pàgines 25, 26, 28
realitat de l’art: pàgina 20
individual: pàgines 45, 29, 22, 18
relació de parella: pàgines 17, 19
col·lectiu social: pàgina 35
etc.
El mateix Toni Prat comenta en el seu llibre que s’ha barallat amb la relativitat i la concreció i, si bé de la primera n’ha tret unes reflexions, de la segona n’ha concretat ben poc. D’aquí la poesia visual i el seu treball creatiu, basat en un llenguatge d’imatges, d’objectes quotidians amb els quals juga, treu de context, utilitza amb altres finalitats, conjuga amb d’altres, per transmetre la seva percepció i crear un missatge que pugui generar un diàleg. Una conversa que permet descobrir no només el com i el perquè d’aquell poema, sinó també noves maneres de mirar que poden enriquir el procés creatiu. Un procés que, com explica en Toni, es basa més en la inspiració, en l’observació d’un objecte quotidià i aquella reacció esporàdica que pot aparèixer davant una situació actual. El poema no neix d’una idea preconcebuda, sinó que es deixa guiar per la intuïció i la creativitat, en una mena de joc mental i visual, que busca establir una comunicació amb una forma de llenguatge que, actualment, malgrat tot, resulta minoritària.
No em vull allargar gaire més, perquè crec que poder parlar del procés creatiu, de com es formen els poemes, de com les imatges esdevenen idees o les idees esdevenen imatges, us ho dirà, molt millor que jo, en Toni Prat a qui passo la paraula. Però si que m’agradaria acabar amb unes paraules de Joan Brossa sobre l’art.
“Tota mena d’art és social, fins i tot el més individualista posa de manifest una actitud determinada o un estat de les coses.
Tota pintura, tota poesia té un missatge que no sempre ha de ser literari.”
(frase recollida en l’article El nominalisme de l’objecte, de Robert S. Lubar).
28 de novembre de 2008:
ELOQÜÈNCIES A LA LLIBRERIA CATALÒNIA.
Presentat per “Digue’m Ariadna”
Bona tarda, som aquí per parlar d’aquest llibre, ELOQÜÈNCIES, publicat a Tabelaria Edicions, amb el seu autor, en Toni Prat.
Si he de dir la veritat, de poesia visual i poemes objecte, coneixia l’obra de Joan Brossa i poc més. Normalment em moc pel món dels blogs, sobretot els de temàtica literària. Va ser a l’abril, en l’espai Tinta Xinesa, un blog d’un llibreter de Vic, on vaig veure per primer cop un poema d’ELOQÜÈNCIES. Reconec que vaig trigar a escriure, seguint els comentaris d’altres blogaires, que com jo, el freqüenten. Finalment ho vaig fer, deixant el meu parer com a reflexió davant el poema escollit i les opinions allí expressades. Arran d’això, en Toni Prat amablement em va convidar a comentar els seus poemes. No ens hem conegut personalment fins fa poc, com a conseqüència d’oferir-me la possibilitat d’introduir la presentació del seu llibre aquí, a la llibreria Catalònia. Així doncs, avui em trobo en aquest costat de la taula per primera vegada, no com a tècnica, sinó, simplement, com a lectora.
En Joan Brossa deia que,
“la poesia visual no és dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació”
(frase treta del web http://www.joanbrossa.org).
En Brossa va dur les formes expressives més enllà del que estava establert, i buscava tant en l’interior com en l’exterior de la literatura, en el sentit més ampli, per dur al paper un joc amb els objectes, que esdevenia un poema. Com a lectora que sóc, no entraré en la feixuga polèmica de què és poesia, perquè crec que cadascú es va formant la resposta a aquesta pregunta a mida que llegeix i entra en aquest fascinant món que parla des del silenci, remou sentiments i torna després, amb una remor captivadora, de nou, al silenci. Tampoc entraré en polèmiques de quins són els marges que acoten la poesia, perquè si hem respost sincerament la pregunta, nosaltres mateixos haurem delimitat més o menys quins són.
Quan miro les poesies visuals i els poemes objecte, puc llegir un missatge, puc coincidir amb una interpretació d’un pensament, una idea, un concepte o un sentiment. En el cas, per exemple, de Joan Brossa, potser podré trobar què va deixar dit el propi poeta sobre el seu poema o què han descobert els seus estudiosos, però, malauradament, no hi puc establir un diàleg. Poder encetar aquest intercanvi amb el poeta, amb el creador, és un autèntic luxe, que amb en Toni Prat és un fet.
El primer poema d’ELOQÜÈNCIES que vaig veure, va ser el de la pàgina 35 (metro i corders). La seva observació em va dur a una primera reflexió. Amb les paraules acostumem a posar imatges i a interpretar-les, potser, passat el temps, si les tornem a llegir, poden aparèixer nous matisos que la primera lectura havia ignorat, i es poden originar noves interpretacions. La imatge fixa uns marges més clars, fins i tot ens pot dur més enllà de jocs interpretatius quan, per ella mateixa, d’una manera eficaç, eloqüent, dibuixa la idea concreta de què vol transmetre. En una segona observació, ja en el blog del Toni, el comentari generat en la primera lectura, va anar cap a una altra reflexió, més específica i concreta, d’allò que em deia la imatge, i em va dur a la recerca del missatge que rebia concretament.
Per mi, ELOQÜÈNCIES recull un seguit de poemes en els quals la paraula és substituïda pels objectes, més o menys manipulats, per mostrar una manera de percebre un fet, un pensament, una reflexió o una sensació. Quan obres el llibre no es tracta de mirar i passar full, sinó que es tracta d’aturar-se mentre es mira i pensar-hi amb una llibertat que no queda restringida per un títol, que podria induir la nostra lectura o, perquè no, podria enganyar-nos en un joc de contrast entre la paraula i l’objecte. És una interpretació que queda fixada per la mateixa imatge i el nostre propi bagatge, que ens desperta tot d’idees o d’evocacions, de reflexions o noves observacions.
La síntesi visual d’allò que es vol transmetre, a vegades ens pot dur a lectures vers les parts més distals del missatge original de l’autor, d’altres ens mena a indrets més proximals, i fins i tot es pot arribar a una plena coincidència, que ens pot resultar, realment, fascinant.
En aquest recull de poemes -i agafant la segona part del títol de l’exposició que l’any 1986 va fer-se en la Fundació Miró de Barcelona a Joan Brossa, les “paraules són les coses” –s’entra-en una literatura que esdevé plàstica i visual, en la qual les imatges configuren les idees.
Mirant els seus poemes, podem reflexionar sobre temes com el pas del temps, la situació social actual, els esdeveniments polítics, la realitat de l’art o les complicitats entre les persones. Podem trobar-nos amb imatges que ens parlen de nosaltres mateixos i de la nostra implicació dins del col·lectiu social del qual formem part o amb d’altres que ens mostren aspectes molt més personals, de relació de parella o d’acceptació d’un mateix. Però, sigui quin sigui el poema davant del qual ens aturem, podem trobar-hi la percepció que ha originat la conjunció dels objectes per donar forma a un missatge que, sense paraules, no deixa de perdre el seu tarannà punyent i crític, irònic i reflexiu.
Alguns exemples:
Temps: pàgines 36, 54-56
situació actual i esdeveniments polítics: pàgines 25, 26, 28
realitat de l’art: pàgina 20
individual: pàgines 45, 29, 22, 18
relació de parella: pàgines 17, 19
col·lectiu social: pàgina 35
etc.
El mateix Toni Prat comenta en el seu llibre que s’ha barallat amb la relativitat i la concreció i, si bé de la primera n’ha tret unes reflexions, de la segona n’ha concretat ben poc. D’aquí la poesia visual i el seu treball creatiu, basat en un llenguatge d’imatges, d’objectes quotidians amb els quals juga, treu de context, utilitza amb altres finalitats, conjuga amb d’altres, per transmetre la seva percepció i crear un missatge que pugui generar un diàleg. Una conversa que permet descobrir no només el com i el perquè d’aquell poema, sinó també noves maneres de mirar que poden enriquir el procés creatiu. Un procés que, com explica en Toni, es basa més en la inspiració, en l’observació d’un objecte quotidià i aquella reacció esporàdica que pot aparèixer davant una situació actual. El poema no neix d’una idea preconcebuda, sinó que es deixa guiar per la intuïció i la creativitat, en una mena de joc mental i visual, que busca establir una comunicació amb una forma de llenguatge que, actualment, malgrat tot, resulta minoritària.
No em vull allargar gaire més, perquè crec que poder parlar del procés creatiu, de com es formen els poemes, de com les imatges esdevenen idees o les idees esdevenen imatges, us ho dirà, molt millor que jo, en Toni Prat a qui passo la paraula. Però si que m’agradaria acabar amb unes paraules de Joan Brossa sobre l’art.
“Tota mena d’art és social, fins i tot el més individualista posa de manifest una actitud determinada o un estat de les coses.
Tota pintura, tota poesia té un missatge que no sempre ha de ser literari.”
(frase recollida en l’article El nominalisme de l’objecte, de Robert S. Lubar).
dilluns, 31 de desembre del 2007
diumenge, 30 de desembre del 2007
dissabte, 29 de desembre del 2007
PRESENTACIÓ DE CARME RUBIO A LA LLIBRERIA LA TRALLA
Toni Prat
Eloqüències
Tabelaria edicions. Barcelona, 2008.
Ens trobem aquí per presentar un llibre que no és un llibre convencional, ja que no pertany ni a la novel•la, ni al teatre ni a qualsevol dels altres gèneres literaris. El primer que el caracteritza és que no hi ha paraula escrita, o en tot cas n’hi ha molt poca, i només aquest tret ja el fa força diferent de la major part dels llibres que es publiquen. Eloqüències pertany al que anomenem la poesia visual. El cas és que això de la poesia visual no ens ve pas de nou, perquè s’insereix dins un corrent conegut i que a Catalunya compta amb una persona singular que l’ha conreat. En el nostre país tenim l’obra de Joan Brossa, que va ser figura destacada d’aquest àmbit, tot un mestre. Gairebé es podria dir que bona part del que sabem d’aquest mitjà d’expressió, que Brossa va transformar en un art, l’hem après de les seves obres. Amb l’obra de Joan Brossa, l’entorn minoritari que de sempre ha caracteritzat la poesia s’eixampla i gràcies a ell la poesia visual arriba a un públic no especialitzat que la valora i la identifica. A més a més, Joan Brossa va saber crear un estil personal, per això només cal que ens trobem amb la vocal A, i en general amb totes les vocals, perquè sapiguem identificar la mà del poeta. A partir d’aquest llenguatge tan nou, difícil i genèric, en Joan Brossa va saber fer-se un estil propi i alhora el va fer entenedor i accessible.
Podíem pensar que una figura tan significativa com la de Joan Brossa donaria peu a la creació de tota una escola i que aviat apareixerien seguidors d’aquest mitjà d’expressió, però la veritat és que aquest heretatge ha estat més aviat escàs, i que ara per ara, tot i que hi hagi alguns artistes que s’hi dediquin, aquesta especialitat no arriba a sortir d’unes àrees restringides i els artistes són, en general, poc coneguts.
El que vull deixar clar parlant de Joan Brossa és que Eloqüències no surt sense arrels, no ha nascut per generació espontània, com un bolet, al contrari, pot encabir-se amb ple dret dins d’una tradició, recent, però tradició a la fi. Aquest llibre, doncs, l’ubiquem dins l’estela originada per Joan Brossa, i per corroborar aquesta afirmació, hi ha el fet que serveix d’aval, que l’edició del llibre ha estat recomanada per la Fundació Joan Brossa.
En segon lloc, voldria parlar una mica de la poesia visual, perquè aquest art té uns trets que m’agradaria comentar. La poesia visual no treballa directament amb la matèria, com fa en Toni Prat quan es dedica a l’escultura, per exemple, sinó amb la imatge de l’objecte, amb el símbol, és a dir, amb un llenguatge: Això és una poma, però no ens podem pas menjar aquesta poma. Sí que tenim la fidelitat i el rigor de la fotografia i, alhora, també la incertesa de la fotografia. El que no hi ha és la paraula, com hem dit. I aquesta mancança fa que recordem tots aquells poetes que ens parlen del desgast del llenguatge, de la impossibilitat del diàleg, de la negació de la comunicació. Aquest no és el punt de vista d’aquest volum, com veurem, sinó que el que es proposa aquí és una multiplicitat de possibilitats de diàleg i d’interpretacions. El llibre funciona a partir d’imatges elaborades i el que pretén és, precisament, la comunicació per damunt de tot, com diu Toni Prat a la presentació del llibre. Les imatges cerquen la complicitat del lector: l’autor, Toni Prat, proposa una nova mirada damunt la realitat,- aquesta idea de la nova mirada és la que desenvolupa Miquel Toneu en el pròleg, molt interessant, del llibre-, però aquesta nova mirada ha ser secundada pels lectors i sense aquesta col•laboració no hi ha poesia ni creació. El joc consisteix en què no n’hi ha una, sinó moltes interpretacions i solucions possibles al petit enigma que planteja cada imatge.
Una altra característica d’aquests poemes visuals és que amb la imatge s’ha exercit una determinada transformació, però no massa. Els canvis són subtils els podríem qualificar de lleus, perquè el que es cerca és una mena d’experiment acrobàtic de la imaginació, com una espècie de salt al buit que sigui capaç d’encendre la guspira, el punt de llum que prengui la idea. Visualment vindria ser com allò que apareixia en els acudits antics o en els còmics, on, quan al personatge se li acudia una idea, es podia veure una bombeta que se li encenia al cap. Això és el que es pretén amb els poemes visuals, que la bombeta s’encengui al cap dels lectors quan hagin trobat un sentit ocult a la imatge, quan tinguin una interpretació nova i tal vegada sorprenent.
En aquest sentit, cal dir que el lector de poesia visual ha de ser molt lliure, no ha de sentir-se limitat per cap mena de barrera, haurà de tenir l’actitud de cercar un codi nou i, també, se li demana una mica de sentit de l’humor. De fet, no es pot entendre la poesia visual, ni tampoc moltes de les coses importants de la nostra vida, sense sentit de l’humor. Gràcies a la ironia, al humor, que porta un distanciament dels fets podem somriure, ara bé em refereixo al somriure intel•ligent que ens fa persones, no al riure’s dels altres, sinó especialment a la capacitat de riure de nosaltres mateixos. L’humor és l’ingredient que ens permet relativitzar-ho tot. No hi ha millor vacuna que el sentit de l’humor contra la impertinència de creure’ns especialment importants i també és un element eficaç per dessacralitzar qualsevol tema, per treure transcendència a la realitat i per alleugerar les coses d’una seriositat. Tot això em sembla que és molt important: no mistificar no sacralitzar, treure transcendència i fer perdre seriositat. No és per casualitat que l’humor va trigar a aparèixer a l’art, però un cop dins afavoreix que l’art esdevingui simplement un joc, i tots sabem com és d’important per a la naturalesa humana el joc, fonamental durant la infantesa, i sobretot també perquè, sovint, hem de saber fer-nos com infants per ser més persones. Per tot això, vull dir que la poesia visual ens convida a espolsar-nos la pols i a despertar una sensibilitat que sovint tenim adormida, inactiva i en regressió, com passa amb tot allò que no s’utilitza massa.
Passem a veure la poesia visual de Toni Prat, tots aquests elements dels quals els he parlat els trobem en la seva poesia. El primer que podem veure és que les coses no són el que semblen a primera vista, sinó que les imatges ens fan submergir dins un món nou. Hi ha qüestions recurrents i que veiem que el preocupen: el contrast entre l’aparença i la realitat, per exemple. Aquest és un gran tema que va capficar a la gent d’altres èpoques, com ara durant el barroc, quan va ser un tema obsessiu, és un tema universal i que sempre torna, perquè sempre ha preocupat a l’ésser humà: a què li donem més importància a l’embolcall o al contingut? al disseny o al que hi ha dins? Si ens centrem amb el disseny ja veiem que és una qüestió molt actual. Un altre tema significatiu és l’art, per ell mateix. De fet, els artistes sempre l’han fet un objecte especial de la seva atenció. En aquests poemes visuals, es pot percebre una crítica a la comercialització excessiva de l’art, a la poca rendibilitat d’alguns dissenys actuals... El pas del temps, un altre dels grans temes de l’art i de la literatura, per això no per casualitat apareix sovint la imatge del rellotge de sorra. L’atracció de sexes i de contraris, la inutilitat última de la violència, la lluita entre la màquina i la natura, la confrontació entre el vell i el nou, l’alienació de la vida urbana, la falsedat de molts plantejaments...
Aquests i molts temes més es troben en aquest volum que és eloqüent i que ens parla sense paraules. Ja per acabar, vull dir que celebrem enormement aquesta opera prima, que no ho sembla, perquè surt plena de contingut i de consistència. Desitgem que tingui continuïtat, que l’autor agafi seguretat i aprofundeixi en els temes, que treballi a fons molts aspectes diferents d’una mateixa qüestió, que doni unitat i intenció a les seves obres, en fi, que aquesta obra sigui l’inici d’una trajectòria que desitgem molt fructífera.
Carme Rubio 14-03-08
Eloqüències
Tabelaria edicions. Barcelona, 2008.
Ens trobem aquí per presentar un llibre que no és un llibre convencional, ja que no pertany ni a la novel•la, ni al teatre ni a qualsevol dels altres gèneres literaris. El primer que el caracteritza és que no hi ha paraula escrita, o en tot cas n’hi ha molt poca, i només aquest tret ja el fa força diferent de la major part dels llibres que es publiquen. Eloqüències pertany al que anomenem la poesia visual. El cas és que això de la poesia visual no ens ve pas de nou, perquè s’insereix dins un corrent conegut i que a Catalunya compta amb una persona singular que l’ha conreat. En el nostre país tenim l’obra de Joan Brossa, que va ser figura destacada d’aquest àmbit, tot un mestre. Gairebé es podria dir que bona part del que sabem d’aquest mitjà d’expressió, que Brossa va transformar en un art, l’hem après de les seves obres. Amb l’obra de Joan Brossa, l’entorn minoritari que de sempre ha caracteritzat la poesia s’eixampla i gràcies a ell la poesia visual arriba a un públic no especialitzat que la valora i la identifica. A més a més, Joan Brossa va saber crear un estil personal, per això només cal que ens trobem amb la vocal A, i en general amb totes les vocals, perquè sapiguem identificar la mà del poeta. A partir d’aquest llenguatge tan nou, difícil i genèric, en Joan Brossa va saber fer-se un estil propi i alhora el va fer entenedor i accessible.
Podíem pensar que una figura tan significativa com la de Joan Brossa donaria peu a la creació de tota una escola i que aviat apareixerien seguidors d’aquest mitjà d’expressió, però la veritat és que aquest heretatge ha estat més aviat escàs, i que ara per ara, tot i que hi hagi alguns artistes que s’hi dediquin, aquesta especialitat no arriba a sortir d’unes àrees restringides i els artistes són, en general, poc coneguts.
El que vull deixar clar parlant de Joan Brossa és que Eloqüències no surt sense arrels, no ha nascut per generació espontània, com un bolet, al contrari, pot encabir-se amb ple dret dins d’una tradició, recent, però tradició a la fi. Aquest llibre, doncs, l’ubiquem dins l’estela originada per Joan Brossa, i per corroborar aquesta afirmació, hi ha el fet que serveix d’aval, que l’edició del llibre ha estat recomanada per la Fundació Joan Brossa.
En segon lloc, voldria parlar una mica de la poesia visual, perquè aquest art té uns trets que m’agradaria comentar. La poesia visual no treballa directament amb la matèria, com fa en Toni Prat quan es dedica a l’escultura, per exemple, sinó amb la imatge de l’objecte, amb el símbol, és a dir, amb un llenguatge: Això és una poma, però no ens podem pas menjar aquesta poma. Sí que tenim la fidelitat i el rigor de la fotografia i, alhora, també la incertesa de la fotografia. El que no hi ha és la paraula, com hem dit. I aquesta mancança fa que recordem tots aquells poetes que ens parlen del desgast del llenguatge, de la impossibilitat del diàleg, de la negació de la comunicació. Aquest no és el punt de vista d’aquest volum, com veurem, sinó que el que es proposa aquí és una multiplicitat de possibilitats de diàleg i d’interpretacions. El llibre funciona a partir d’imatges elaborades i el que pretén és, precisament, la comunicació per damunt de tot, com diu Toni Prat a la presentació del llibre. Les imatges cerquen la complicitat del lector: l’autor, Toni Prat, proposa una nova mirada damunt la realitat,- aquesta idea de la nova mirada és la que desenvolupa Miquel Toneu en el pròleg, molt interessant, del llibre-, però aquesta nova mirada ha ser secundada pels lectors i sense aquesta col•laboració no hi ha poesia ni creació. El joc consisteix en què no n’hi ha una, sinó moltes interpretacions i solucions possibles al petit enigma que planteja cada imatge.
Una altra característica d’aquests poemes visuals és que amb la imatge s’ha exercit una determinada transformació, però no massa. Els canvis són subtils els podríem qualificar de lleus, perquè el que es cerca és una mena d’experiment acrobàtic de la imaginació, com una espècie de salt al buit que sigui capaç d’encendre la guspira, el punt de llum que prengui la idea. Visualment vindria ser com allò que apareixia en els acudits antics o en els còmics, on, quan al personatge se li acudia una idea, es podia veure una bombeta que se li encenia al cap. Això és el que es pretén amb els poemes visuals, que la bombeta s’encengui al cap dels lectors quan hagin trobat un sentit ocult a la imatge, quan tinguin una interpretació nova i tal vegada sorprenent.
En aquest sentit, cal dir que el lector de poesia visual ha de ser molt lliure, no ha de sentir-se limitat per cap mena de barrera, haurà de tenir l’actitud de cercar un codi nou i, també, se li demana una mica de sentit de l’humor. De fet, no es pot entendre la poesia visual, ni tampoc moltes de les coses importants de la nostra vida, sense sentit de l’humor. Gràcies a la ironia, al humor, que porta un distanciament dels fets podem somriure, ara bé em refereixo al somriure intel•ligent que ens fa persones, no al riure’s dels altres, sinó especialment a la capacitat de riure de nosaltres mateixos. L’humor és l’ingredient que ens permet relativitzar-ho tot. No hi ha millor vacuna que el sentit de l’humor contra la impertinència de creure’ns especialment importants i també és un element eficaç per dessacralitzar qualsevol tema, per treure transcendència a la realitat i per alleugerar les coses d’una seriositat. Tot això em sembla que és molt important: no mistificar no sacralitzar, treure transcendència i fer perdre seriositat. No és per casualitat que l’humor va trigar a aparèixer a l’art, però un cop dins afavoreix que l’art esdevingui simplement un joc, i tots sabem com és d’important per a la naturalesa humana el joc, fonamental durant la infantesa, i sobretot també perquè, sovint, hem de saber fer-nos com infants per ser més persones. Per tot això, vull dir que la poesia visual ens convida a espolsar-nos la pols i a despertar una sensibilitat que sovint tenim adormida, inactiva i en regressió, com passa amb tot allò que no s’utilitza massa.
Passem a veure la poesia visual de Toni Prat, tots aquests elements dels quals els he parlat els trobem en la seva poesia. El primer que podem veure és que les coses no són el que semblen a primera vista, sinó que les imatges ens fan submergir dins un món nou. Hi ha qüestions recurrents i que veiem que el preocupen: el contrast entre l’aparença i la realitat, per exemple. Aquest és un gran tema que va capficar a la gent d’altres èpoques, com ara durant el barroc, quan va ser un tema obsessiu, és un tema universal i que sempre torna, perquè sempre ha preocupat a l’ésser humà: a què li donem més importància a l’embolcall o al contingut? al disseny o al que hi ha dins? Si ens centrem amb el disseny ja veiem que és una qüestió molt actual. Un altre tema significatiu és l’art, per ell mateix. De fet, els artistes sempre l’han fet un objecte especial de la seva atenció. En aquests poemes visuals, es pot percebre una crítica a la comercialització excessiva de l’art, a la poca rendibilitat d’alguns dissenys actuals... El pas del temps, un altre dels grans temes de l’art i de la literatura, per això no per casualitat apareix sovint la imatge del rellotge de sorra. L’atracció de sexes i de contraris, la inutilitat última de la violència, la lluita entre la màquina i la natura, la confrontació entre el vell i el nou, l’alienació de la vida urbana, la falsedat de molts plantejaments...
Aquests i molts temes més es troben en aquest volum que és eloqüent i que ens parla sense paraules. Ja per acabar, vull dir que celebrem enormement aquesta opera prima, que no ho sembla, perquè surt plena de contingut i de consistència. Desitgem que tingui continuïtat, que l’autor agafi seguretat i aprofundeixi en els temes, que treballi a fons molts aspectes diferents d’una mateixa qüestió, que doni unitat i intenció a les seves obres, en fi, que aquesta obra sigui l’inici d’una trajectòria que desitgem molt fructífera.
Carme Rubio 14-03-08
dissabte, 22 de desembre del 2007
divendres, 21 de desembre del 2007
dijous, 20 de desembre del 2007
dimecres, 19 de desembre del 2007
dimarts, 18 de desembre del 2007
dissabte, 15 de desembre del 2007
divendres, 14 de desembre del 2007
dimecres, 12 de desembre del 2007
dimecres, 5 de desembre del 2007
dijous, 29 de novembre del 2007
dimecres, 28 de novembre del 2007
diumenge, 23 d’abril del 2006
dissabte, 22 d’abril del 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)