dimecres, 6 de maig de 2009

RELLOTGE 2 PEIXOS poesia visual núm. 59

6 comentaris:

Clidice ha dit...

... l'esperança encara? ... o potser l'angoixa de no saber allò que t'espera? (calfred a l'espinada ;P)

toni prat ha dit...

O potser és el reconeixement forçós d’un món que fins no fa pas gaire l'haviem volgut obviar...però d’ençà que varem descobrir la possibilitat d’enriquir-nos a base d’explotar-los laboralment, hem hagut de comprendre que, poc a poc, hi hem de compartir cada vegada més coses fins i tot la nostra existència -donant més voltes al rellotge de les que ens havíem proposat donar fins ara- per a poder tenir una qualitat de vida semblant...la qual es fa cada cop més indispensable...És el que porta l’evolució...

digue'm ariadna ha dit...

... En el domini dels "forts" sobre els "febles", s'abandona el primitiu canibalisme, per un elaborat sistema de desgast dels seus recursos, l'evolució segueix, però continuem sent peixos...

toni prat ha dit...

Un veritable poema, el teu... i d’una condensació impactant...estic content d’haver-lo provocat amb la meva proposta gràfica, Ariadna...

Això sí que crec que és un clar exemple de complementarietat...

marta ha dit...

El que em comunica aquest poema visual és molt difícil d'explicar.
Ho intento:

Hi veig una mica el tema de la maternitat. Que dones una vida i uns valors a un ser que depen de tu des del primer dia. Que saps que arribarà un moment en que ja no podràs donar més i hauràs de confiar que no haurà sigut per res. Que haurà valgut la pena.
Donar de mica en mica a canvi de res.

toni prat ha dit...

Aquesta visió si que no l'havia contemplat, però evidentment és fàcil de poder-li percebre...però jo, com explico anteriorment l'única intenció que hi vaig posar va ser la de que cada vegada haurem de compartir més entre tots, el temps, els mitjans, etc. en pro de la globalització...