dissabte, 3 d’octubre de 2009

PEIX SABATA poesia visual núm. 83

6 comentaris:

novesflors ha dit...

Ningú no m'ha demanat on i quan volia nàixer. Em sent estrany al lloc, a l'ambient, a l'època que m'ha tocat viure...

toni prat ha dit...

Sorprenent...mai m’hagués imaginat que pogués despertar aquest tipus de sensació amb aquest poema...gràcies pel teu punt de vista novesflors...m’agradaria poder-t’hi tenir més en la tertúlia d’aquest blog...

digue'm ariadna ha dit...

... Hi ha moments, en que tot ens ofega i la sensació d'estar fora del nostre medi és tan aclaparadora com la manca d'aire...

toni prat ha dit...

Curiosa també la teva aportació Ariadna...però la meva intenció no anava per aquí...aquesta vegada volia fer una consideració al camp de l’ecologisme...volia fer una crida a la pulcritud de la societat envers la natura, que de continuar com fem ara, llençant, per exemple, tota mena d’escombreries al mar...potser hi hagi, algun dia, qui, de tant veure-les nedant per les costes posi un sabatot en una peixera per contemplar-lo com el que ho fa ara amb un peix i trobant-li la seva part estètica agradable i decorativa...(amb el gran avantatge que no se’ls hi ha de donar menjar, ni oxigen, ni netejar gens el recipient ja que sino estarien en discordança amb l’entorn...)

marta ha dit...

M'hi fas veure il.lusió, tossoderia, manipulació de la realitat.....
Tots alguna vegada a la vida hem volgut creure que allò que voliem o teniem era un peix, un bon peix, tot i que tothom i veies una bota, nosaltres tossuts a veure-hi, amb el prisma de l'amor i de la il.lusió,un bon peix, una altra realitat....

No és una mica com el que passa a les relacions personals frustades? que tot allò tant fascinant que creies tenir i sentir, que veies amb seguretat, finalment ha sigut un desengany.

Tots tenim botes a la nostra peixera.

toni prat ha dit...

Marta...sembla que tens alguna lliçó molt ben apresa en l’aspecte de les relacions humanes...i no seré pas jo que t’ho vulgui rebatre, però hi ha una cosa que possiblement ens pot fer culpables d’aquestes decepcions...i és que generalment solem tenir un criteri de la perfecció una mica distorsionat i amanerat...
Normalment hem mamat d’una “moral” que potser per voler magnificar en extrem els aspectes religiosos, ens han intentat mostrar unes imatges supraterrenals –inimaginables- de les coses o persones a aspirar, quan a la senzillesa i a les coses “lletges” se les ha desvirtuat en escreix... no?
Segurament seria bo de reconsiderar el món dels bons i dolents, de la bellesa i la lletjor i tots aquests pensaments afrontadors que considerar una cosa significa rebutjar-ne de ple l’altra...