divendres, 5 de setembre de 2008

OLIVES P.V. 15

7 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... Gràcies per l'ajuda Toni... L'enveja va transformant, perquè no deixa de ser aquell desig per allò que no és nostre o que no tenim, un desig que pot acabar derivant en una mena de fel que s'acumula dins i no s'elimina, i aquesta amargor esdevé l'autèntica imatge deformada que pot anar desfigurant-nos. Em fas pensar en EL retrat de Dorian Gray de l'Oscar Wilde, en el quadre que amagava la seva autèntica cara, l'enveja, la dolenta principalment, acaba sent aquest quadre que ni el propi Dorian gosava mirar per l'horror que li causava...

toni ha dit...

D'acord amb la teva aportació però hi ha una segona intenció envers la enveja sana, que és l'esperonament que suscita, per exemple, el que ha condicionat tant les extremitats, com la modificació dels diferents òrgans dels animals maldant per la seva protecció o/i supervivència i...ja no parlem de la humanitat i seus avenços per part de la ciència, l'art, l'ètica...etc.

digue'm ariadna ha dit...

... Si que tens raó amb aquest esperonament que pot suscitar aquesta enveja, que els pot fer anar endavant i seguir una recerca o voler superar-se... però, a vegades, i aquí intervé el caràcter de cadascú, pot frenar aquesta empenta... En veure tot d'escuradents en el cactus, aquell qui vol aconseguir el seu desig, intentarà allargar la mà i agafar amb èxit l'escuradent que necessita per aconseguir-ho, però, hi haurà qui no gosarà provar-ho, sigui per recel, por, una autoestima molt baixa, etc. Llavors l'enveja que en principi era "sana", es va acumulant i tots elsintents no realitzats, es poden convertir en una amargor que queda dins. El poema també ens pot dir que podem escollir, ens mostra les eines, ens mostra les dificultats i ens mostra el desig, però la mà i la tria, és nostra. No sé, però potser també podriem doncs, parlar d'una imatge eloqüent de la capacitat d'escollir que tenim per aconseguir el que volem, que aquesta elecció comporta un risc i que som nosaltres els que fem el pas i hem de ser conseqüents amb ell...

toni prat ha dit...

Un punt de vista sorprenent...Mai m'he mirat el cactus com un element més del poema sinó com el protagonista d'ell...
Per a mi el cactus representa aquest ésser, societat o col·lectiu envejós d'uns bens o guanys, que per aconseguir-los ha hagut de desenvolupar "les seves punxes" fins a arribar a fer-les "escuradents"...

Anònim ha dit...

Jo només veig unes olives delicioses...i me les menjaria sense escuradents.
Sento ser tan poc original.
A.

MartinaH ha dit...

Sembla que l'abús sempre acaba sent danyós...

toni prat ha dit...

gràcies MartinaH per la teva aportació... singular i innovadora...