divendres, 12 de juny de 2015

CÀNTIR Poesia Visual núm 188

35 comentaris:

cantireta ha dit...

Me sona molt... aigua enamorada?

:-)*

Carme Rosanas ha dit...

Càntir ferit d'amor i ferit de mort... L'ànima de càntir s'escola pels forats, com l'aigua.

toni prat ha dit...

Benaurada Carme... és un gran goig tornar-te a veure aquí... gràcies per la teva enginyosa aportació... i hi estàs convidada més sovint... fins aviat...

toni prat ha dit...

Una interpretació que no havia pensat Cantireta... no sé perquè, tens una àmplia capacitat de sorprendrem... gràcies... i espero veure't ben aviat...

novesflors ha dit...

Ah, com estime l'aigua fresca, i nostrada!

toni prat ha dit...

moltes gràcies "novesflors" que ja també t'enyorava...

Yol ha dit...

Wow aquesta si que ha fet diana. M'agrada.

Etty Hillessum ha dit...

És molt suggerent aquest poema. Així, a primera vista, m'ha suggerit que l'amor fa forat. La nostra vida es com un canti de terrissa, tocat per un amor que ens deixa "ferida" més o menys oberta. Em transporta a aquest verset d'un salm: "No hi ha bàlsam capaç d'amorosir la ferida incurable del meu cor". (deformació professional, Toni). Gràcies.

toni prat ha dit...

amb això que dius Etty Hillessum de que "l'amor fa forat" jo hi estic plenament d'acord per això aquest poema el vaig fer per a dir d'una manera gràfica que "hi poden haver amors que buidin a la parella de contingut"...

amb el que no estic gens d'acord és amb aquesta asseveració del verset...: "No hi ha bàlsam capaç d'amorosir la ferida incurable del meu cor"...

de bon primer, crec que és d'un esperit molt poc Cristià (per a no dir gota... doncs sempre he cregut que aquest col·lectiu predicava el perdó i el perdó TOTAL... (sense ressentiments...)

i en segon lloc, jo sóc dels que està convençut que el temps és el "bàlsam" per antonomàsia capaç de portar-nos a l'oblit i conseqüentment "d'amorosir" i curar qualsevol tipus de ferida...

(sense "deformacions" crec Etty)

toni prat ha dit...

gràcies per la teva aportació Yol...

Helena Bonals ha dit...

On no n'entra, no en surt.
Però a vegades millor no regar massa l'arbre!

toni prat ha dit...

un comentari sorprenent que necessitaria que me'n féssis cin cèntims més Helena... (com deia el poeta..."potser és demanar massa"...)

Helena Bonals ha dit...

Toni,
si no estimes, no t'estimaran, en principi. Però els pares estimen més els fills que es porten malament. I a vegades, com més al darrere vas d'algú, menys cas et fa. Paradoxes de la vida!

Etty Hillessum ha dit...

I és clar que el perdó és cristià i molt cristià, però això no treu que tinguis ferides al cor... Que sobretot si són recents encara supurin... He perdonat molt i perdonaré molt, per això no em perdré, crec...

toni prat ha dit...

bé Etty... si tu ho pots entendre d'aquesta manera... però per a mi no deixa de ser un antagonisme...el fet que "No hi ha bàlsam capaç d'amorosir la ferida INCURABLE del meu cor"...

Si és incurable...

M. del Carme López ha dit...

a)En castellà diuen: Tanto va el cántaro a la fuente, que al fin se rompe.

b)Alma de cántaro.

Una pregunta: com és que no raja res del càntir?
Dues: Era buit ?
Tres: Abans de foradar-lo el van buidar?

Carme Rosanas ha dit...

He oblidat de dir, que el meu comentari potser també està fet amb deformació professional...

;D

toni prat ha dit...

amb la idea que portava jo M. del Carme López... no crec que tingui massa importància si del càntir raja o no raja res... ni si era buit... ni si el van buidar abans de foradar-lo perquè com he dit més amunt... la meva intenció era la de palesar que "hi poden haver amors que buidin a la parella de contingut"...

prescindint de si estava ple o buit... podem arribar fàcilment a la conclusió que, de totes maneres, se li ha acabat la funció de "recipient"... (ja mai més podrà acumular dintre seu res del que li havia estat escaient...)

amb això vull dir que cadascú s'ho pot imaginar com vulgui... la conseqüència no varia...

carme ricart ha dit...

És diàfan! L'amor que de tan intens ho traspassa tot, pot deixar-te buit de contingut.

toni prat ha dit...

Doncs és maco que per algú sigui tan diàfan i alhora tan distant del meu pensament i de la meva pretensió de plasmar-lo aquí amb aquest poema...

Haig de dir que jo no crec en amors de DUES velocitats... penso que o bé hi ha amor o hi ha un "descafeinat" de l'amor molt pràctic que sol servir a una majoria de parelles per compartir els rebuts de la llum, del gas, del lloguer del pis, del col·legi dels nens... etcètera...

i per un altre cantó hi ha l'amor AMOR, sense exclusions de cap mena. capaç de "traspassar-ho" tot... però que al mateix temps... potser per un egoisme inconscient, per manca de compatibilitat, o alguna altra de les tantes raons de pes que hi pugui haver... ja que malgrat la més bona intenció... tal com dic un tros més amunt... "hi poden haver amors que buidin a la parella de contingut"...

carme ricart ha dit...

Crec que un cop has buidat a la parella de contingut l'has convertit en un titella. Jo entenc que un amor pot arribar a deixar buit de contingut a qui s'hi aboca en el sentit que ho dóna tot i no es reserva res per a ell/a mateix /a, però en cap cas (aixó seria d'una prepotència inimaginable) decidir si la teva parella ha quedat buida de contingut pel fet d'estimar

toni prat ha dit...

estic d'acord amb això que dius del "titella" Carme Ricart... (tot i que atribuir-se la capacitat de poder buidar a la parella... (com diries tu...) ho trobo d'una prepotència inimaginable...

no estic d'acord amb la reserva intencionada de coses per no compartir amb la teva parella... (em reafirmo amb la meva convicció de la no possibilitat d'amor a DUES velocitats...)

i pel què fa a considerar si la teva parella ha quedat buida de contingut per la teva intervenció... crec que això ja "són figues d'un altre paner" i que les raons poden ser indefinides...

s.barrau ha dit...

Tantes vegades va anar a la font el cantir... que cupido es va enamorar d'ell i de la dama que el portava

toni prat ha dit...

veus aquí ja hi participa un personatge que no havia tingut en compte "salvador B." que és el de la mestressa del càntir...

molt enginyós... ja hi pensaré... gràcies...

Carme Rosanas ha dit...


Doncs, Etty, Toni, si em permeteu que m'afegeixi al vostre diàleg, a mi em ve de gust fer-ho.
Jo crec que "No hi ha bàlsam capaç d'amorosir la ferida INCURABLE del meu cor" S'adiu molt al poema visual que ens ocupa,
ja que aquesta ferida del càntir no és curarà mai.

Més enllà del perdó, i més enllà del temps, que inevitablement ajuda molt, hi ha ferides que encara que millorin molt i molt, ens canvien alguna cosa endins per sempre. En aquest sentit són incurables.

A mi, m'agrada fer servir paral·lelismes físics.
Si per accident perdéssim una cama, la ferida s'acabarà curant i seguirem vivint, però alguna cosa en la nostra vida ja ha canviat per sempre.
De la mateixa manera si algú ens trenca el cor o ens el trenquem nosaltres mateixos posant-nos en algun lloc que no és adequat per a les nostres necessitats, podem curar-nos, clar que sí, i podem perdonar, i això és el millor que podem fer, però alguna cosa haurà canviat, i mai més no serem ben bé els que érem. En aquest sentit és incurable. No som els mateixos, tenim la cama amputada. O el cor apedaçat.

Al menys jo ho entenc així, potser més a prop de l'Etty. Disculpeu el rotllo.

M. Pilar ha dit...

Estic molt d'acord amb la Carme. Les nostres decisions... Els nostres fracassos... afecten el cor, i tant que sí... I deixen ferida o ferides... I tant que sí, no som de pedra... Obren ferides que es poden tancar... Però el cor resta apedaçat com aquest càntir travessat d'un amor que no sabem fins on ens conduirà, oi?

toni prat ha dit...

doncs jo no acabo d'estar d'acord ni amb la Carme Rosanes ni amb la M. Pilar... perquè penso que malgrat que hi poden haver coses transcendentals que no s'acaben d'esborrar mai... també penso que per molt transcendentals que hagin pogut ser el temps les esfuma i les hi fa perdre el pes inicial... amb la possibilitat de capgirar-les i tot per més "inri"...

això no vols dir que algunes romanguin per sempre en la ment d'algú... (però també dependrà molt d'aquest "algú"... i de la seva capacitat d'esborrar i de rancúnia..)

Etty Hillessum ha dit...

Jo no parlo de rancúnia, Toni... Parlo de recança, d'enyor, de no entendre... Parlo d'un calfred que et traspassa l'ànima i que, per tant, deixa una ferida "semioberta" que suposo que potser curaria si una altra passió d'amor t'arrabassés el càntir i l'ànima... Mentre no arriba la ferida supura... I de quina manera.

toni prat ha dit...

veus Etty Hillessum... amb aquest últim comentari ja hi estic d'acord... (sense que potser com dèieu abans tu i la Carme pugui quedar una empremta que depenent de la seva importància i de les les circumstàncies de cada moment, condicioni el tarannà, la conducta i la predisposició de la persona afectada...)

Carme Rosanas ha dit...

Evidentment que no parlo de rancúnia jo tampoc... ni de res que s'hi assembli gens ni mica.

I quan dius "condicioni" sembla que aquell canvi que jo deia a l'altre comentari, el vegis en negatiu i no ha de ser-ho forçosament. Hi ha un aprenentatge, un intent de comprensió, que aconseguit o no ens canvia alguna cosa per dins. També aquesta cosa pot ser positiva, clar que sí. Més adaptada a la realitat, perquè hem xocat amb ella.



toni prat ha dit...

m'agrada el teu aclariment Carme... sembla que ens anem posant tots d'acord...

no sé si estaràs amb mi però cada vegada tinc més por a la dialèctica... fa poc que vaig escriure...:

la dialèctica serveix
per palesar l’embolic
que et pot provocar

Nosaltres ha dit...

1+0= -1

toni prat ha dit...

matemàticament juraria que és correcte Nosaltres... però a la vida quotidiana jo m'atreviria a dir que aquest Zero condiciona a l'u i pot acabar ben bé amb aquell meu poema que l'u tendeix a zero... no...???

Nosaltres ha dit...

Sí. Ja és això...

toni prat ha dit...

sembla un comentari precís... "Nosaltres"... fruit d'una experiència coincident amb el missatge que pretenc fer arribar amb aquest poema...