dijous, 23 d’abril de 2015

CAMALLIGA Poesia Visual núm. 187

22 comentaris:

Mercè ha dit...

La visió d’un membre ortopèdic sempre ens deixa sense paraules. Es demolidora encara que no vulguem. El fet de la lligacama i la sabata de taló ja ens diu que es per una dona i que aquesta dona vol integrar, dins de la normalitat, aquesta interfície amb el cos. Però el fet de posar-li dos atributs tan sexuals, no deixa de plantejar-me una cosa, la falta de sensibilitat en aquest membre... no sentirà una carícia ni notarà un calfred quan l’amant la toqui.
Però i l’amant? Què notarà? Es una garbuix de sensacions que no em deixa avançar perque no se descriureu. Potser per això no hi ha més comentaris?

toni prat ha dit...

Trobo molt interessant el teu comentari Mercè... perquè crec que "posa el dit a la nafra"... o potser "la primera pedra"... a la meva pretesa provocació...

On rau la bellesa...???
El concepte d'atractivitat o de rebuig... com s'explicita...???
El sentit del "bon gust" és innat...??
Existeix la lletjor...???

i tot un munt de preguntes que crec que pot suggerir aquesta imatge...

(sobretot penso que pot ser molt esperonador per a tots aquells que pretenen acotar el món de l'art..."

Mercè ha dit...

Toni penso que en qüestió d'estètica tot son modes.

Quan el poema visual penso que, en aquest cas ens provoca extranyesa la visió d'un mecanisme tecnològic, que s'util.litza de cama, combinat amb objectes que no ho son gens, la lliga i la sabata de taló que el que faran és humanitzar i definir una màquina.

La tècnica al servei de la dona, d'una dona que el que vol es integrar el nou membre al seu cos, dotant-lo de sentit i normalitat. I es que la vida continua, que res ens aturi.

toni prat ha dit...

També m'agradaria remarcar l'evidència del sentit de seducció tant arrelat i innegable dintre del món femení.

Malgrat la necessitat d'haver de substituir una de les extremitats inferiors... és a dir el conjunt de peu, cama i cuixa... totes elles, aquestes parts, molt indispensables a l'hora de de suscitar la libido de l'espectador... (amb minifaldilles, mitges, mitjons, sabates de taló, pintura a les ungles, etcètera.) s'hi adverteix plenament l'intent de dissimular la "màquina" amb atuells de fort impacte dins del possible atractiu sexual... la quan cosa posa en evidència l'aspecte, jo diria, intrínsec de captivar eròticament...

Aquí és quan el món de l'estètica Mercè... em sembla que juga un paper molt important... doncs moltes vegades es fa més cobejable una noia a vestida/desvestida amb estridència que no pas la que té un cos "ben part" com es diu popularment el qual cumpleix tots els canons de bellesa estipulats per l'ortodòxia actual que ho regula...

he d'admetre que és un tema que m'apassiona i em sabia greu concloure la meva resposta sense aquest afegitó...

toni prat ha dit...

També m'agradaria remarcar l'evidència del sentit de seducció tant arrelat i innegable dintre del món femení.

Malgrat la necessitat d'haver de substituir una de les extremitats inferiors... és a dir el conjunt de peu, cama i cuixa... totes elles, aquestes parts, molt indispensables a l'hora de de suscitar la libido de l'espectador... (amb minifaldilles, mitges, mitjons, sabates de taló, pintura a les ungles, etcètera.) s'hi adverteix plenament l'intent de dissimular la "màquina" amb atuells de fort impacte dins del possible atractiu sexual... la quan cosa posa en evidència l'aspecte, jo diria, intrínsec de captivar eròticament...

Aquí és quan el món de l'estètica Mercè... em sembla que juga un paper molt important... doncs moltes vegades es fa més cobejable una noia a vestida/desvestida amb estridència que no pas la que té un cos "ben parit" com es diu popularment el qual compleix tots els canons de bellesa estipulats per l'ortodòxia actual que ho regula...

he d'admetre que és un tema que m'apassiona i em sabia greu concloure la meva resposta sense aquest afegitó..

Mercè ha dit...

Ahir a mitja tarda vaig escriure un altre comentari a aquest blog, però veig que no ha sortit. Com que és, més o menys, el que vaig posar al Facebook, el copio aquí.

Penso que en aquest cas ens provoca extranyesa la visió d'un mecanisme tecnològic, que s'util.litzarà de cama, combinat amb objectes que no ho son gens, la lliga i la sabata de taló que el que faran és humanitzar i definir una màquina. La tècnica al servei de la dona, d'una dona que el que vol es integrar el nou membre al seu cos, dotant-lo de sentit i normalitat. La vida continua.

Mercè ha dit...

Penso que en aquest cas ens provoca estranyesa la visió d'un mecanisme tecnològic, que s'utilitzarà de cama, combinat amb objectes que no ho son gens, la lliga i la sabata de taló que el que faran és humanitzar i definir una màquina.

La tècnica al servei de la dona en aquest cas, d'una dona que el que vol es integrar el nou membre al seu cos, dotant-lo de sentit i normalitat al posar-s'hi elements quotidians. La vida continua.

Quan al que dius de tots els atuells que es posa la dona, l'home també ho ha fet sempre i, avui en dia, amb més evidència, la prova està en que ja va sortir un nom, horrorós segons el meu parer...el metro-sexual.

Actualment es troben tot un reguitzell de productes "masculins" com cremes facials, tints capil·lars, operacions d'estètica, depilació...

Cadascú pot fer el que li sembla i, ser víctima d'una amputació, no te perquè apartar-te del mon, tot al contrari.

toni prat ha dit...

Potser m'he expressat malament Mercè... però jo no crec ni haver insinuat... que "ser víctima d'una amputació, no te perquè apartar-te del mon, tot al contrari"...

i en referència a la voluntat d'anar ensenyant el cos, bé sigui amb samarretes de tiretes, minifaldilles, vestits ajustats, etcètera, etcètera només cal donar una ullada al carrer, la publicitat a la TV, revistes, tanques publicitàries, catàlegs d'articles res res tenen a veure amb la utilització d'un cos femení semi nu... per veure com l'erotisme sorgit d'un cos de dona "maca" crida l'atenció... jo diria que és innegable... i que és una arma que utilitzen moltes més fembres... moltes més que no pas mascles... per molts metro-sexuals, transvestits i gent afí... al plagi d'una fisonomia de femella...

Mercè ha dit...

Toni, en cap moment he dit que tu diguis aixó...un cos amputat provoca rebuig per la falta de costum a veure'l, potser. Però jo a tu no t'he dit res.

Vestir-se no és una arma i cadascú ho pot fer com vulgui i donar la imatge que li sigui més còmode o s'hi vegi més identificada/identificat.

El que està clar es que un cos de dona o d'home serà suggerent segons als gustos de cadascú.

toni prat ha dit...

tu no admets que un o una es pugui vestir provocativament... si vol... i pot...???

En últim extrem... No creus que a la Ciccilina la varen expulsar del parlament italià perquè varen considerar que es vestia de manera "indecent"...???

Creus que es pot negar la possibilitat de provocar sexualment amb la vestimenta...???

Mercè ha dit...

Ens vestim d'una manera o un altre per sentir-nos millor o identificats amb aquella imatge. Que provoqui el que sigui o no, es cosa del que mira. Una mateixa vestimenta pot provocar reaccions diferents segons quí la mira.

Un pintor quan pinta un quadre no sap què passarà quan l'exposi. Que qui el contempli digui "m'agrada molt" o "no m'agrada gens", m'està donant informació de quí mira, no del quadre, ni del pintor i es que una mateixa imatge pot fer reaccionar de formes diferents.

Mercè ha dit...

Tema Cicciolina...(extret de la Wikipedia)

Ella es declara pacifista, contrària a la pena de mort, a l'ús de pells d'animals per a fabricar roba, a l'experimentació amb animals vius, a la despenalització de les drogues, i es mostra partidària d'un cànon que gravi els efectes contaminants dels cotxes. Cicciolina és partidària d'una llibertat sexual sense límits, i d'una educació precoç (en les escoles) sobre sexualitat.

La seva manera de vestir respon a una manera de pensar. Que després l'expulsessin pq no seguia els cànons establerts, és un altre cosa.

toni prat ha dit...

Doncs molt bé Mercè... ja veig que hi gent que no admet la provocació sexual...

Mª Helena Terrones i Freijo ha dit...

quant mes miro aquest poema ... mes convençuda estic , volem agradar sempre , portem la coqueteria impresa a la pell

Mª Helena Terrones i Freijo ha dit...

quant mes miro aquest poema .... mes convençuda estic , volem agradar sempre , portem la coqueteria impresa a la pell .

Anònim ha dit...

quant mes miro aquest poema ... mes convençuda estic , sempre volem agradar , portem la coqueteria a la pell .

toni prat ha dit...

i crec Mª Helena Terrones i Freijo... que és un bon indicador de salut mental... no...???

encara no conec a ningú que no li "agradi agradar"... (ni aquells tan humils... tan humils que els hem acabat anomenant Sants...)

Nosaltres ha dit...

I és clar que ens agrada agradar!
Amb ortopèdia o sense... crec que la gent ens veu tal com ens veiem a nosaltres mateixos.
Al capdavall tots tenim amputacions: del cos o de l'ànima, o del cos i de l'ànima.
A qui no li falten cabells, per exemple?
Les ulleres...són ortopèdia?
Miguel Hernández deia:
"En un pedazo de carne cabe un hombre"
És una manera brutal de dir-ho. Però el dia que aparegui una presentadora de televisió en cadira de rodes, per exemple, haurem avançat cap a la normalitat.
El cas és que som fràgils...
Tots. Totes.

toni prat ha dit...

Aquest és precisament el debat que jo pretenia provocar amb aquest poema "Nosaltres"... i crec fermament que després de la primera impressió al veure una persona... (malgrat el llenguatge "no verbal intuïtiu")... ens pot canviar radicalment el concepte de què "a priori" en podíem haver tret...

o el llenguatge no verbal no és tan eloqüent o la nostra capacitat d'interpretació no arriba a tant...

estic totalment d'acord amb el condicionant estetico/plàstic que perfà les nostres agosarades sensacions a l'hora de fer valoracions o estimacions d'altres persones...

i sobre la fragilitat... jo arribo a un punt que em perdo i no ser discernir amb massa acotaments allà on arriba aquesta pseudo debilitat i la intransigència...

crec que aquest debat es mareix una bona pizza... i un vi del priorat...

Mercè ha dit...

Ens vestim per a nosaltres o per als demés?

No estic d'acord en una cosa Nosaltres, si em permets...
Dius:
crec que la gent ens veu tal com ens veiem a nosaltres mateixos.

Penso que cadascú te les seves sensacions davant d'una imatge i la pot llegir segons la seva interpretació que pot diferir de la nostra i de tota la resta.

Per això em pregunto...ens vestim per a nosaltres o per als demés?

Gràcies per al debat!

toni prat ha dit...

Jo només puc parlar de mi, com obvi i notori, i haig de confessar que primer em vesteixo pels altres però sense trair el que crec que és el meu gust... potser modificant algunes particularitats en funció de les tendències, (ho haig d'admetre...) però també t'haig de confessar que quan estic sol a casa no em vesteixo de la mateixa manera que quan surto al carrer... llavors procuro donar l'aspecte que crec que és més atractiva de mi...

El perquè podria ser molt llarg d'explicar... però ho puc resumir dient que com que és molt difícil de comunicar les particularitats que crec que poden agradar a la gent que em creuo pel carrer i els vull agradar perquè a mi m'agrada agradar... sobretot a la gent que a mi m'agrada... doncs recorro a la plàstica de la meva imatge per intentar transmetre el missatge, que verbalment no puc, de la meva pretesa i reclamada sociabilitat...

toni prat ha dit...

No sé si això contesta o no al teu plantejament Mercè... de totes maneres m'agradaria continuar la xerrada...