dissabte, 15 de juny de 2013

GOTA A GOTA Poesia Visual núm 159

13 comentaris:

Sícoris ha dit...

Gota a gota va entreteixint-se el fil del temps.

toni prat ha dit...

una exposició molt poètica de la sorra que va caient a cada volta de rellotge... Sícoris... m'agrada...

Maria Teresa Galan ha dit...

Gota a gota s'alimenta l'Amor.

Una altra poesia creativa i sensual.

Helena Bonals ha dit...

La poesia es teixeix de gota en gota.

Carme ha dit...

Ets com un gots a gota
que fa créixer sense mesura
els cabdell dels meus pensaments.

toni prat ha dit...

si parlem de la Poesia com a tota l'obra poètica que s'ha fet fins ara...sí que hi estic d'acord Helena Bonals, però en el fet de crear un poema, en el meu cas, diria que no sol ser així...., crec que és molt més espontani...

el què jo intento fer veure amb aquest, és el mal moment que sembla trobar-se la evolució industrial, ja que hem descobert molts utensilis... però quin preu estem pagant per fer-ne un repartiment equitatiu a nivell mundial...???

sobretot en la industria del tèxtil, una de les més capdavanteres i insígnia del nostre desenvolupament hi trobem com fa poc s'ha demostrat a Bangladesh...tota mena de manca de drets humans i d'esclavatge sostingut i permès per tots els beneficiaris. Encara malauradament no és l'únic sector...

per això crec cal que aquest progrés el fem passar per l'hospital a injectar-li una mica de salut... i gota a gota el rehabilitem a fi de poder-ne gaudir tots sense haver d'explotar a ningú...

toni prat ha dit...

això sembla un eroticopoeme Carme... vols dir que no t'has equivocat de bloc...???

no... no... si volies dir que vaig massa lent a fer-los ja miraré d'obrir una mica més aquesta aixeta que hi ha penjada del tub de plàstic
perquè em baixin a raig...

una abraçada...

MartinaH ha dit...

Jo en diria: “De la impotència del que ja no té solució”.

Em fa pensar en quan un/a es troba en un problema que ja no té remei.
Un d’aquells embolics en el que un/a s’hi va ficant poc a poc, gota a gota, granet a granet, fins a ser un muntanya tan gran o un cabdell tan enredat, que ja és impossible d’esmenar.

P.D. Anava a publicar el comentari abans de saber la verdadera intencionalitat del poema. Tot i així, i sabent que me’n vaig totalment del tema, ho comento; perquè suposo que també és interessant descobrir altres visions, per molt distants que siguin. Vaja, això espero...

toni prat ha dit...

ningú se'n va del tema MartinaH... per un cantó el poema és el poema i per l'altre, la meva intenció al fer-lo, que potser n'és una altra...

de totes maneres la teva exposició crec que és prou interessant com perquè el meu poema se l'aparroquiï...

gràcies...

joan ha dit...

M'agrada el teu bloc Toni! Ple de suggerències, siguin o no siguin les que tu pretenies... Tot un descobriment! Gràcies per publicar-ho!

toni prat ha dit...

m'agrada molt el què dius Joan... i et convido, encara que no diguis coses de les que jo pugui pretendre..., de fer els comentaris que et vinguis de gust...

a mi m'agrada polemitzar...

gràcies...

Antiga Materon ha dit...

Anem construin el cabdell de les nostres vides amb el degoteig de la suor, l'esforç però a voltes... ens fa d'aturar-nos i valer-nos del degoter de qui ens envolta.

Dit mes curt potser seria, que no som res ni ningú sense l'esforç col·lectiu.

toni prat ha dit...

variacions i permutacions sobre una idea... tan autònomes i tan dispars...
t'haig de tornar agrair la teva aportació Antiga Materon...