dijous, 8 d’abril de 2010

COR poesia visual núm. 98

28 comentaris:

Clidice ha dit...

la força de la passió que pot matar l'amor

(comentari de senectud, ai! :P)

Anònim ha dit...

Traiettorie inverse...
Down esistenziale
Daniela

Anònim ha dit...

Traiettorie inverse...
Down esistenziale
Daniela

novesflors ha dit...

L'enamorament ens pot fer canviar el rumb del camí que portàvem. I això pot ser per a bé o per a mal.

toni prat ha dit...

Estic d’acord amb el parèntesi...però no perquè el comentari sigui únicament aplicable a la senectut concreta d’una edat, sinó perquè sovint també ens podem trobar amb uns efectes “senectuosos”precoços semblants, malauradament amb persones relativament joves... Potser perquè cremem etapes amb massa acceleració o perquè en la nostra societat, fruit d’una molt fàcil accessibilitat a tot i a qualsevol moment, s’ha esdevingut un nivell d’indiferència generalitzat tal, que hem arribat a un punt on i no hi ha res que sostingui un interès acceptable massa “estona”... o no Clidice ?

Clidice ha dit...

amb franquesa Toni, serà alguna branca britànica de la meva família, que em fa controlar molt els sentiments massa intensos, i el teu poema visual n'és una "prova fefaent" ;) res massa intens pot acabar essent de debò. Segurament perquè la passió és ceguesa que no et permet veure l'altre, el propi objecte d'ella mateixa, i acabem enamorant-nos de la nostra capacitat d'estimar, no pas de ningú més. Potser més que enamorant-nos, emborratxant-nos. I, francament, ho trobo tan, però tan poc elegant ;)

toni prat ha dit...

Amb la mateixa franquesa Clidice...no crec que els sentiments molt intensos tinguin molt a veure amb l’abraonament...i encara hi afegiria que cap abraonament pot acabar sent de debò...(com dius tu) però no crec que sigui el cas pel que fa a les sensacions o sentiments/raonats intensos... Com molt bé diu la Daniela, (que escriu a sota el teu primer missatge) potser estem massa acostumats a un procés invers al que caldria...l’enlluernament, la passió, la luxúria, etc. Amb que se sol començar moltes relacions, són difícils de mantenir amb constància i regularitat...perquè tendim a idolatrar...però podem assolir “sentiments” molt consistents,.macos i satisfactoris, fruit d’un aprofundiment, sovint fet a una altra persona que estigui molt lluny dels canons de perfecció establerts per la moda, la moral, la religió, etc...i que aquesta mateixa persona tingui un poder de captivar-nos molt superior a la del estereotip de la qual ens pensàvem quedar-ne “penjats”...
Si nosaltres no responem a les característiques de “l’estereotip” és totalment càndida la idea que la nostra parella ideal hagi de ser precisament de les característiques que no casen amb les nostres...( la peça ideal que es necessita per encaixar al centre d’un puzle no és precisament la que més ben escairada...sinó la que encaixa...)
Potser el concepte de la perfecció és més subjectiu del que ens podíem imaginar...jo sempre dic que volar no necessariament ens ha de privar de veure la terra ferma... o...?

novesflors ha dit...

Caram, venia a donar una altra interpretació i açò està la mar d'animat amb els comentaris. Venia a dir que també es podria interpretar com que conservem la tensió passional mentre el desig encara és desig i les expectatives, expectatives. L'amor acomplert relaxa la tensió.

Clidice ha dit...

el problema rau en un fet, per a mi essencial, en realitat no ens "enamorem d'algú" sinó del nostre reflex en algú. Per això, la majoria de relacions ens duen a la decepció, sobretot quan el nostre ego ens diu que aquell que hi ha darrera el mirall ja no és allò que nosaltres preteníem. Em sembla molt i molt difícil arribar a considerar l'existència de l'altre com a ésser individual aliè a nosaltres mateixos. Potser això és el que m'ha suggerit aquest cor tan esplèndit, tant "egòlatra", i aquesta fletxa amb tan poca personalitat, tan desdibuixada.

toni prat ha dit...

No penso que el considerar algú aliè a un mateix sigui cap motiu com per enamorar-te’n ans al contrari...com molt bé dius tu, busquem el nostre reflex en l’altre...però jo diferenciaria el reflex de la identitat...
Dues persones poden tenir un tarannà compatible i admirar-se mútuament en moltes coses, des de l’aspecte laboral, intel•lectual, artístic, etc i fer d’això una font substancial de vitalitat quasi quasi immillorable...tot rau en la intel•ligència emocional, com deia en Goleman i Cia...malgrat això sigui difícil...(però no inassolible...)
Una de les condicions consubstancials en el desig que l’altre no sigui idèntic a tu, és l’afany de conquesta...tan nostrat des dels segles dels segles...
Si creiem en l’erotisme ho hem d’admetre...no ?

toni prat ha dit...

Açò té mala pinta, novesflors, no crec que tu parlis d’amor quan parles d’expectatives, ni quan fas referència a la tensió passional...
Jo crec que l’amor no és una cosa gratuïta que hom pugui donar-lo a canvi de res i sistemàticament al primer cop d’ull... l’apassionament tampoc...però si que té ressorts molts més fàcils de disparar pel impacte i les “expectatives” d’un bon cul, d’uns bons pits o d’unes bones cuixes...
I en referència a la “tensió passional” tornaria a esmentar la qüestió de la intel•ligència emocional...

Quan els únics valors que podem esperar de l’altra persona són la sorpresa i l’engrescament que ens depara sota el vestit...malament rai... això pot esfumar-se en un tres i no res...

toni prat ha dit...

Ora credo anch'io che forse questa sia una traiettoria inversa...ma tutto ciò è frutto dell'esperienza che sfortunatamente contraddice quasi sempre le capziose lezioni di vita che ci danno le persone mature...Sono addirittura demagogiche le loro istruzioni...e questo non è un bene,poichè non vengono dalla loro esperienza ma dalla volontà che il mondo sia come un racconto di fate...
Per quanto riguarda il "down esistenziale" Daniela...non credo che il "down" sia una conseguenza diretta dell'esistenza poichè se ci affidiamo al "down"ci potremmo rovinare l'esistenza stessa...

nestor ha dit...

Me está empezando a gustar la poesía visual gracias a Toni Prat,aunque también estoy descubriendo nuevas formas de poesía como la que hace esta artista http://qualid.es/?id_pre=2 me estremece este proyecto,también habla del amor.A ver que os parece.Un saludo

mar ha dit...

La meva interpretació del poema del Toni,no és pas que la fletxa s'hagi trencat,sino que vol mirar avall...tocar de peus a terra i deixar-se d'amors de contes de fades..per tant:
AVALL L'ENAMORAMENT PUERIL I ESTEREOTIPAT!!
AMUNT LA SEDUCCIÓ,L'EROTISME I EL DESITG!!
Salutacions a tots

Edo Niste ha dit...

Molt bé Mar...segurament jo no ho hagués sabut expressar amb tanta vehemència...

digue'm ariadna ha dit...

... El sentiment punyent del primer moment, quan la punta afilada es clava i el cor és travessat per la tija de fusta que tot ho fa brollar i tot ho desferma. Però l'estima no esdevé immòbil, inflexible, rígida, sinó que pot virar cap aquella afecció viva que neix de les entranyes...

toni prat ha dit...

Una altra vegada ens regales una visió molt teva i particular del poema Ariadna...i tan o més poètica que el poema en sí...

toni prat ha dit...

Una altra vegada crec que ens regales una visió molt teva i particular del poema Ariadna...i molt poètica...

Anònim ha dit...

tu corazon es tan grande..ma

toni prat ha dit...

tu mensaje es tan escueto Anonimo...ma

Anònim ha dit...

Depenent de la visió, de la perspectiva en la que ens miréssim el cor, ens podria passar desapercebuda la punta de la fletxa. I d’aquesta manera, podríem deixar de veure que hi ha amors que han acabat, o millor dit: que van acabar només començar.
“L’amor és cec” que en diuen alguns…

Núria H.

toni prat ha dit...

és curiós Núria H. come aconsegueixes capgirar la perceptiva de visió als meus poemes i en treguis unes conclusions ben sorprenents...

Aquest mateix poema vist des d'un altre angle s'en poden dir coses ben diferents, com les que apuntes tu en aquest moment...

gràcies de nou pels teus nous arguments...

Antiga Materon ha dit...

Si entrem amb vehemència en el que “creiem” que es l'amor (enlluernament).... la mateixa força amb la que travessa el cor fa que es mori gairebé a l'instant ...

toni prat ha dit...

i si no entrem en vehemència... què podem pensar del concepte que sustenta i defineix què és l'amor...??? sinó un enlluernament.... Antiga Materon...

Antiga Materon ha dit...

Definir l'amor... complexe, pot haver-hi tantes definicions com éssers que estimen o creuen estimar...la vehemència o enlluernament la pot portar un desig sobtat, diguem-li fins i tot enamorament, que personalment no crec que hi tingui massa a veure amb l'amor...el que deia de les definicions...
Podem estar bojament enamorats, però estimem? acceptem a la persona de la que ens enamorem tal i com es?... em ve al cap una frase d'en Capri, no crec però que vingui a tomb.

toni prat ha dit...

em sembla que si que és molt complicat això de definir l'amor i potser més l'enamorament... Antiga Materon... (m'ha fet gràcia que recordessis en Capri...) però és un tema per parlar-ne molt més enllà de les línies que delimites aquest requadre... no...???

Anònim ha dit...

nea facut sa ne gandim, cat de mult putem sa iubim iubiti nostri.

toni prat ha dit...

comentariu foarte interesant ... ne invită să ne gândim ...

mulțumiri Anonymous...