dissabte, 27 de març de 2010

Podium poesia visual núm. 97

12 comentaris:

benarès ha dit...

-1 guany, per què? vivim en un de perdedors? enlairem la inutilitat i l'estupidesa i li concedim el pòdium més alt?

toni prat ha dit...

És una visió molt curiosa que no havia tingut en compte, tot i que ben mirat, hi cap perfectament dins de l’àmbit de la seva interpretació...
He intentat posar-me dins la visió que crec que suggereixes i també em quadre...doncs opino que l’historia està plena de governants i capdavanters de moltes institucions politiques, religioses, esportives, etc que han pujat, com el seu nom indica, al capdamunt del pòdium durant anys i tant jo com tots aquells que s’ho mirin des del món de la meva lògica els podem considerar uns "menys uns" per anomenar-los amb un qualificatiu lleu...
Sobre si vivim o no en un món de "perdedors", crec que abans de donar la meva opinió a la pregunta m’agradaria aclarir el concepte de "guanyador i perdedor"... (Hitler era dels primers o dels segons ?...i en Franco ? i en Mussolini ?)
Parlant d’inutilitat tampoc se’m hagués passat mai pel cap que fos sinònim de números negatius...(aquí a Vic aquest hivern hem arribar a -17 graus, la qual cosa no crec que sigui cap estupidesa...)

El que pretenia desvetllar en la gent que es mirés aquest poema i es dignés sospesar a les persones que han arribat a assolir un número 1, es la facilitat que tenen de caure en un estat de negativitat perversa...aplicable a tots nivells i com no també al camp de l’esport...(qui no recorda un Maradona atlètic i un Maradona malalt i ensorrat...)
Potser aquella frase que diu "el poder corromp" seria un bon títol si n’hi posés...

Clidice ha dit...

realment és molt possible tot això que dieu, però jo no ho veig tan clar. Estem en una societat on se'ns impulsa a guanyar i, quan ho hem fet, se'ns aterra de forma immisericorde. Volem un triomfador per odiar-lo. És molt difícil pel que hem enlairat dalt del podi sobreviure a tants sentiments positius i negatius alhora, de gent que no coneix ni coneixerà mai.

Si no fem esment al món de la política, la majoria dels números 1 solen ser joguines trencades. Éssers enlairats pel benefici dels seus enlairadors. Fins i tot en política passa això també.

No és que els planyi, però no sóc mitòmana. Ni en dic bé ni en dic mal. Tots tenim armaris plens de cadàvers. I allà, dalt de tot del podi, hi ha moltes ànimes venudes al diable i l'aire és molt més fred.

toni prat ha dit...

Sostima!!! d’això se’n diu planxar amb aire i no deixar ni una arruga, Clidice...sorprenentment, com ja és habitual, EXQUISIDA... (em gastaràs la paraula...)

benarès ha dit...

Clidice,
Fas dues reflexions: quant a la primera, allò que quan has aconseguit ésser el primer has de lluitar-hi tot sol etc., jo crec que els que ocupen el pòdium ja els va bé tot això, és la famosa soledat del guanyador... Pel quye fa ala segona hi estin totalment d'acord, tant és dir-los joguines trencades(més poètic) que inútils i éstúpids(més reals)

toni prat ha dit...

No per al•lusions directes...però si per eludir qualsevol complicitat amb aquesta última apreciació per part de benarés...haig de dir que discrepo de tanta “mala llet” i que crec que les coses (com deia el poeta de la meva terra) “són molt més simples del què pensàvem”...
Així per això existeixen “arxivadors/ores” que pretenen ficar moltes coses dins d’un mateix sac, en prevenció de que l’arxiu no se’ls faci interminable...
El simplisme és capaç d’explicar-ho tot...

Clidice ha dit...

benarès problablement tens raó, però jo ja tinc una edat on no tinc tan clar si el que cadascú fa ho fa amb consciència de totes les seves conseqüències i, evidentment, manta persones gens preparades són empeses amunt només per satisfer els interessos d'aquells que saben que els manipularan. La responsabilitat dels "impulsats" no sé pas fins a quin punt és seva i no podem negar que moltes vegades, perfectes inutilitats, són genials en certs camps. I, a més, som nosaltres qui els mantenim, som nosaltres qui els enlairem i els defenestrem sense tenir en compte que només són això: gent com nosaltres mateixos.

Biel Barnils ha dit...

No sempre el primer és el millor. Ni sempre el negatiu és el pitjor. M'ha agradat la subversió del pòdium.
I com sempre, és més interessant tot allò que genera el poema visual, totes les discussions més o menys interesants, que no pas el poema visual en si.
Em sembla que ho deia Ferrater, Gabriel, que li interessava no l'art sinó allò que provocava l'art a l'espectador.

toni ha dit...

Hola Biel...he llegit varies vagades la frase amb la que et solidaritzes i no l’acabo de comprendre...
Vols dir que és possible que hi hagi algú capaç de fer res esperant que passi totalment desapercebut el seu impacte implícit...? i menys en el món de l’art...no?
La relació causa/efecte sembla ser indissociable...

Orlando ha dit...

Jajaja ... nunca lo havía pensado de esta manera.

Antiga Materon ha dit...

Moltes vegades ens trobem que qui menys pot es qui mes fa i pot acabar sent el numero u, bo i que no sempre se li reconegui l'esforç, interiorment ell se sap dalt.

toni prat ha dit...

és una visió que m'ha sorprès ja que el poema anava pel cantó de que quan un arriba al número 1 pot arribar fàcilment a ser un -1 com molts polítics i gent d'alts càrrecs ens han demostrat massa vegades...no...Antiga Materon...???