lunes 1 de febrero de 2010

Bicamara P.V. 94

Enviat per toni prat a 00:55
Etiquetes de comentaris:

13 comentaris:

Clidice dijo...

certament quan hom fotografia, pinta, parla de ..., descriu, sol retratar-se a si mateix/a. Hi ha poques imatges que ho puguin definir millor que aquesta :)

1 de febrero de 2010 01:10
Carme dijo...

:) Genial... avui després de Clidice, no trobo res més a dir! :)

1 de febrero de 2010 05:24
novesflors dijo...

Fantàstic. M'afegesc als elogis dels comentaris anteriors. M'agrada molt aquest poema. Amb el teu permís, me'l guarde.

1 de febrero de 2010 09:01
Yessen dijo...

esta interesantisimo este blog.

1 de febrero de 2010 10:16
digue'm ariadna dijo...

... Farcim la memòria amb tot el que anem enregistrant. Conscientment, allò que reproduim serà representat segons l'objectiu que vam escollir per apropar-nos-hi, inconscientment, serà recordat amb la distància que interposa el temps...

2 de febrero de 2010 11:24
Raquel Estrada Roig dijo...

M'heu donat una altra manera de mirar el poema que de bon principi no havia vist!
Poca cosa deu quedar, quan la imatge està decidida, a l'exterior de l'objectiu i del seu objecte.

2 de febrero de 2010 15:24
toni prat dijo...

Clidice...que puc dir-hi més...

Gràcies per anticipar-te...

7 de febrero de 2010 10:00
toni prat dijo...

És un goig tornar-te a veure per aquí...novesflors...
ja m'agradaria veure't-hi més sovint...
Guarde-te'l amb tota propietat...

7 de febrero de 2010 10:04
toni prat dijo...

Hola Yessen...a veure doncs si polemitzes i tenim el gust de comptar amb una altra col•laboració...

gràcies

7 de febrero de 2010 10:07
toni prat dijo...

Una altra vegada Ariadna veig hi trobes "espècies" que al "cuinar" potser m’hi han caigut accidentalment...
Estic plenament d’acord amb el teu discurs, però em mig sorprèn que te’l susciti aquest poema...la meva intenció, no era d’altra que la de donar a entendre que sempre ens solem retratar nosaltres mateixos amb la nostra obra...

7 de febrero de 2010 10:14
toni prat dijo...

Tampoc n’hi ha com per agafar-s'ho així Raquel...tot depèn sempre de "el color de mi cristal" com deia a la premsa un gran humorista català als anys 60 fent l’acudit diari...
Les coses hi són...això és indubtable...com les veiem cadascú ja és més relatiu...
Gràcies per la teva aportació i et dic el mateix: seria maco veure’t per aquí sovint...

7 de febrero de 2010 10:24
digue'm ariadna dijo...

... En veure la bicamera vaig recordar el poema del rellotge de paret que en l'extrem del pèndul duia una càmera, i m'atreia el fet que els dos objectius no fossin iguals...

10 de febrero de 2010 01:12
toni prat dijo...

Un bell joc de paraules Ariadna...
Tant poden ser els objectius dels poemes com els de les càmeres...
Si et refereixes als de cadascuna de les càmeres hauria de dir, que jo també crec que són diferents entre ells...no sol ser igual l’objectiu que retrata el nostre entorn "objectivament" que l’objectiu, que tot pretenent retratar l’exterior, ens implica en ell en sí... i íntimament...(però això pot donar per molt...)

11 de febrero de 2010 13:12

Publicar un comentario en la entrada

Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)