dilluns, 1 de febrer de 2010

Bicamara poesia visual núm. 94

16 comentaris:

Clidice ha dit...

certament quan hom fotografia, pinta, parla de ..., descriu, sol retratar-se a si mateix/a. Hi ha poques imatges que ho puguin definir millor que aquesta :)

Carme ha dit...

:) Genial... avui després de Clidice, no trobo res més a dir! :)

novesflors ha dit...

Fantàstic. M'afegesc als elogis dels comentaris anteriors. M'agrada molt aquest poema. Amb el teu permís, me'l guarde.

Yessen ha dit...

esta interesantisimo este blog.

digue'm ariadna ha dit...

... Farcim la memòria amb tot el que anem enregistrant. Conscientment, allò que reproduim serà representat segons l'objectiu que vam escollir per apropar-nos-hi, inconscientment, serà recordat amb la distància que interposa el temps...

Raquel Estrada Roig ha dit...

M'heu donat una altra manera de mirar el poema que de bon principi no havia vist!
Poca cosa deu quedar, quan la imatge està decidida, a l'exterior de l'objectiu i del seu objecte.

toni prat ha dit...

Clidice...que puc dir-hi més...

Gràcies per anticipar-te...

toni prat ha dit...

És un goig tornar-te a veure per aquí...novesflors...
ja m'agradaria veure't-hi més sovint...
Guarde-te'l amb tota propietat...

toni prat ha dit...

Hola Yessen...a veure doncs si polemitzes i tenim el gust de comptar amb una altra col•laboració...

gràcies

toni prat ha dit...

Una altra vegada Ariadna veig hi trobes "espècies" que al "cuinar" potser m’hi han caigut accidentalment...
Estic plenament d’acord amb el teu discurs, però em mig sorprèn que te’l susciti aquest poema...la meva intenció, no era d’altra que la de donar a entendre que sempre ens solem retratar nosaltres mateixos amb la nostra obra...

toni prat ha dit...

Tampoc n’hi ha com per agafar-s'ho així Raquel...tot depèn sempre de "el color de mi cristal" com deia a la premsa un gran humorista català als anys 60 fent l’acudit diari...
Les coses hi són...això és indubtable...com les veiem cadascú ja és més relatiu...
Gràcies per la teva aportació i et dic el mateix: seria maco veure’t per aquí sovint...

digue'm ariadna ha dit...

... En veure la bicamera vaig recordar el poema del rellotge de paret que en l'extrem del pèndul duia una càmera, i m'atreia el fet que els dos objectius no fossin iguals...

toni prat ha dit...

Un bell joc de paraules Ariadna...
Tant poden ser els objectius dels poemes com els de les càmeres...
Si et refereixes als de cadascuna de les càmeres hauria de dir, que jo també crec que són diferents entre ells...no sol ser igual l’objectiu que retrata el nostre entorn "objectivament" que l’objectiu, que tot pretenent retratar l’exterior, ens implica en ell en sí... i íntimament...(però això pot donar per molt...)

Barbapires/Jornal ha dit...

poesia visual que eu adoraria ter...
blog diferente...gostei ..feliz ano novo

Anònim ha dit...

Aquest poema és molt interessant, perquè mostra que les coses poden tenir dos cares. A part ens afegim als comentaris anteriors.

toni prat ha dit...

caram...!!! m'esteu envigorint l'ego Alumnes de l'isntitut Jaume Callís de Vic...
Crec que una bona pràctica per entrar en el món de la poesia visual és precisament llegir les interpretacions de l'altre gent...

felicitats per la tasca...!!!