dijous, 10 de desembre de 2009

TELESCOPIS poesia visual núm.89

8 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... Hagués dit que es tractaven de dos telescopis, que parlaves de com els mecanismes òptics poden canviar, evolucionar, però que no deixen d'acostar i permetre observar allò que està lluny de nosaltres al mateix ull de sempre... però en el títol parles de monocles, redueixes les dues lents a una, es perd la capacitat d'amplificar i acostar allò que resta llunyà, i tot queda reduït a posar-nos quelcom transparent davant, capaç de fer variar la direcció del raig de llum... i si bé em fas qüestionar si realment necessitem tantes lents davant els nostres ulls per mirar al nostre voltant, en aquest cas, el títol, com una lent, distorsiona la meva pregunta, la fa variar de direcció fent convergir i divergir aquells raigs que venen i van de fora a dins...

toni prat ha dit...

Ja hi som...veus perquè no els volia batejar...? Però ja et vaig comentar que per efectes de la el Google me'ls catalogués m'hi vaig sentir obligat...tot i que jo no en diria títols, sinó referències.
Tens raó...al final no hi vaig copsar la paraula adequada. La meva intenció era posar-hi "telescopis" que en realitat és el que són, però no sé perquè al finat se’m va creuar pel cervell "monocles" i així es va publicar...Perdó !!!
ARA MATEIX EL CANVIARÉ ! ! !
De totes maneres, la inspiració d’aquest poema em va venir a rel de la crisi econòmica actual, ja que després d’haver passat una època mirant pel telescopi que semblava que ens havia de facilitar la vista agradable de la recuperació i “normalitat”... a l’únic lloc que ens ha portat és a l’ollera d’un altre telescopi que enfoca encara més lluny...
Però aquesta interpretació és molt puntual, ja que aquesta imatge pot reflectir una pauta important de la nostra realitat en quan al futur... No sol haver-hi un futur pròxim i prou sinó que per sobre de tot constatem un futur incalculable segons els nostres paràmetres “terrenals”...
Sempre que pugem la muntanya que ens pensàvem que era la més alta del nostre entorn en descobrim que n’hi ha alguna altra que la supera...i així amb totes les fites que ens marquem...quan les assolim, generalment se’ns en obren d’altres que ens inviten a “tornar a començar”... i...així ”eternament”...

BreakGirl ha dit...

Isto faz reflectir...

toni prat ha dit...

Eu gosto de provocar reflexão ...

obrigado...BreakGirl...

Antiga Materon ha dit...

El poema em diu que després de quatre-cents anys no hem apres gairebé res...ens seguin creient el melic de l'univers...bo i que el telescopi actual ens repeteix que d'únics res de res.

toni prat ha dit...

amb això Antiga Materon haig de confessar que estic molt poc informat, no tinc notícia de que hi haigi vida enlloc més... potser ens ho hauries d'esmicolar una mica més...

Antiga Materon ha dit...

De ben segur que no m'he expressat be...el que volia dir, es que en el temps de vida que te l'invent del telescopi, gracies a ell s'han descobert un munt galàxies noves, s'ha anat a la lluna (?) ...vol dir que sabem molt mes del que sabíem del que ens envolta ...dons be, bo sabent molt mes, que penso que ens hauria d'ajudar a tirar endavant i obrir el nostre propi ventall de possibilitats, mirem i veiem... però ens entestem només en veure el nostre jo mes proper.
No se si he aclarit el dubte de les existències foranies...

toni prat ha dit...

crec que per una part tens raó Antiga Materon... que moltes vegades ens mirem el melic més que a res més... però que per molta gent del món de la ciència això els pugui semblar un tòpic típic simplement per desconeix ament del que s'està al nostre entorn... no...???