divendres, 7 d’agost de 2009

Regal a CARME RUBIO poesia visual núm. 77 TECLAT D'ORDINADOR

7 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... Els silencis que omplen els espais en blanc, dibuixen pensaments en l'univers de les paraules...

toni ha dit...

T'anava a dir Ariadna, que ara ja no em sorprens... ...però és una falacia...
Si la poesia tè alguna cosa d'especial, és aquesta capacitat de sorprendre indefinidament, frescament i amb força...i gràcia...

toni prat ha dit...

T’anava a dir Ariadna, que ara ja no em sorprens... ...però és una fal•làcia...
Si la poesia té alguna cosa d’especial, és aquesta capacitat de sorprendre indefinidament, frescament i amb força...i gràcia...

Laura Dalmau ha dit...

Toni, estic totalment d'acord amb la visió d'aquest poema de l'ariadna, amb aquests "silencis que omplen els espais en blanc"
Sí senyor!

toni prat ha dit...

És curiós com els silencis (vulguem o no, intencionats) acaben sent molt més eloqüents i més punyents o més suaus...que cap paraula del nostre llenguatge escrit...
Estic totalment amb tu Laura...

marta ha dit...

punts suspensius i espais en blanc....quina tristor, no?? Res per dir, res per comunicar. Indesició i silenci.

toni prat ha dit...

Ans tot al contrari Marta... Amb aquest poema, que a més el dedico a una persona molt compenetrada amb mi en aquest sentit...vull expressar-li l’eloqüència que jo capto de ella, (en aquest cas concret, però extensible a moltes altres persones) sense haver de fer servir forçosament els grafismes de l’abecedari normal...
Amb uns espais per a meditar o madurar alguna idea que a vegades es pot resistir o vol més temps per a poder-la paladejar més bé i uns punts suspensius per a donar aquest regust de misteri i de poder llegir entre línies que també dóna la poesia, n’hi a prou per a gaudir d’una bona estona de mútua comunicació...
NO SEMPRE CALEN LES PARAULES ESCRITES...