dijous, 23 de juliol de 2009

RELLOTGE 24/35 h. poesia visual núm. 75

16 comentaris:

Anna ha dit...

M'identifico molt amb aquesta imatge, falten hores, voldríem que el dia tingués més hores encara que això donés lloc a una imatge tan surrealista com aquesta.

toni prat ha dit...

Si Anna si...em sembla que això és un mal comú...però voldria anar més enllà i parlar de les moltes vegades que sembla que excepte els ecologistes no tinguem massa present el futur...
Ara mateix en el món de les finances crec que ha passat el que ha passat perquè ningú no ha volgut veure la insostenibilitat de la disbauxada economia que portàvem, prescindint d'aquest “futur”...
I així trobaríem un pilot d'arguments que ens demostrarien la desconsideració que hi ha a l'hora de fer cap previsió de cara a la posteritat...

Laura Dalmau ha dit...

Toni tens una sensibilitat especial per fer poesia visual i degotar més enllà del sentit...
En aquesta poesia visual les hores passen sense demanar permís, aquest temps que es queda en idees soterrades.

toni prat ha dit...

Gràcies Laura pels teus afalacs en forma de poesia...m'agrada el què escrius i molt més si va dirigit a mi amb tanta estima...
M'encanta això que dius de que "les hores passen sense demanar permís"...és una interpretació exquisida de la vessant absoluta del temps...
I també m'agrada això de "aquest temps que es queda en idees soterrades”... Tot això pot donar peu a més d'un sopar...amb sobretaula llarga...

T'ho vaig dir que tinc un bloc secret de poesia eròtica que es pot trobar a www.eroticopoemes.blogspot.com ?

digue'm ariadna ha dit...

... Podem mirar l'instrument que, de manera regular, mesura continuament com els esdeveniments ocupen el seu lloc, en un complex engranatge de moviments uniformes. Però, una nova esfera juga amb la nostra la percepció quan els esdeveniments, allunyats del brogit i d'accelerades danses, construeixen temps, alentint i dilatant l'espera...

toni prat ha dit...

Mai m’hagués pogut imaginar com aquest poema suscités tanta p o e s i a . . . Totes les aportacions em semblen envejables...-jo, quan una cosa m’agrada molt em sap greu de no haver-la fet jo- i m’agrada dir que estic joiós de la resposta que està tenint...
No tinc res per afegir, si no vull trencar l’encant de la situació...
Gràcies, moltes gràcies a totes les contribuents, Anna, Laura i Ariadna, pel vostre encert, des del meu punt de vista, i espero poder-vos “servir en safata de plata” l’esquer que us faci pronunciar amb tant exquisits comentaris...des d’ara...

mar ha dit...

L'esdevenir de la vida ens porta a caure en la rutina...els dies es repeteixen i semblen iguals....

A mi m'inspira la sorpresa,l'inesperat..alló que ens sobta i que ens fa vibrar..

Felicitats Toni,m'ha agradat molt!

toni prat ha dit...

Segueix sorprenent-me...i em sorprenc de la meva sorpresa... De com una expressió tant franca i planera és formulada de manera tant condensada i concisa com exigeix la poesia... i al mateix temps essencial per a poder gaudir de la v i d a amb totes les seves quatre lletres ben nítides...
Gràcies Mar per la teva aportació tant fresca i tan distinta...

marta ha dit...

Són les hores que hi ha dies que voldriem tenir i no tenim.

A vegades necessitem tenir més hores perquè anem massa enfeinats i ens sembla que el dia és massa curt per fer-ho tot.

A vegades el que voldriem és allargar un dia fantàstic que no voldries que acabés mai.

A vegades necessitereim més hores per poder endarrerir un adeu que ens fa mal.

A vegades allargariem de gust un moment plaent i eternitzar-lo.

Per plaer, per gust, per dolor, per feina........i per molts motius més, segur.

Cal donar molta importància al temps que dediquem i a què dediquem a cada moment, a cada instant de les nostres vides.

És un bé massa preuat.

toni prat ha dit...

Totes aquestes consideracions Marta, crec que són indispensables...però n'hi ha una que segurament pot ser l'ensenya de totes elles i és la capacitat de mantenir sempre "obert" el temps, pensant en el futur com a via dels nostres projectes, afanys o il•lusions...

carme lópez ha dit...

Fa temps que intento viure tan lentament com puc, donant importància a cada moment.
Més que deixar passar el temps, intento assaborir-lo.
El temps viscut intensament, dóna més percepció de contingut.

toni prat ha dit...

si jo hagués de fer alguna rèplica al teu comentari... Carme López... diria...: "Fa temps que intento viure tan lentament com puc, donant importància a cada moment.
Més que deixar passar el temps, intento assaborir-lo.
El temps viscut intensament, dóna més percepció de contingut."

...

Abril Pérez López ha dit...

Això m'inspira el teu rellotge de les hores... Crec que he fet tard... Perquè estic asseguda a la sala d'espera i em penso que ell ha d'arribar, però crec que sóc jo la que he fet tard i l'espero en el lloc equivocat. Així és que encara que el teu rellotge sigui diferent... igualment crec que he fet tard.

toni prat ha dit...

em trec el barret amb el teu comentari Abril Pérez López... crec que només la gent que l'experiència ens avala els comentaris podem parlar d'aquesta manera...

però al mateix temps crec que no podem tenir la prentenció de què tothom ens entengui...

gràcies de part del "jo"
del jo que porto a dins...

Helena ha dit...

Estic completament d'acord amb tú, Toni: el secret està en viure intensament cada instant de la vida.

toni prat ha dit...

gràcies Helena per manifestar-me la teva coincidència...