dilluns, 13 de juliol de 2009

OCELL PARACAIGUDES poesia visual núm. 73

6 comentaris:

Clidice ha dit...

La natura també necessita protecció, si més no davant un ésser no més agressiu que ella, però amb un poder esfereïdor: la intel·ligència humana.

toni prat ha dit...

Ostres !!!...OSTRES !!!! o s t r e s ! ! ! aquest poema supera molt al meu... Entre el teu i el meu ,crec que fan un compacte senzillament exquisit... Ets una coautora fantàstica...

Gràcies Clidice...

digue'm ariadna ha dit...

... Tot i les mesures, el descens de la població de molts animals continua sent un realitat. Reduir, al cap i a la fi, no vol dir evitar...

toni prat ha dit...

Gràcies Ariadna, una vegada més per la teva aportació...per cert molt innovadora...però amb aquest poema -potser afectat per la crisi- em volia referir al fet que malgrat ens pensem ser uns espases en molts afers de la vida, com per exemple ho són els ocells en l’art de volar...cal tenir un paracaigudes a punt, sempre, per quan el vent ens pugui sorprendre i ens remeti irremeiablement amb una forta girada, inesperada i demolidora, cap a un daltabaix vertiginós...

toni prat ha dit...

Gràcies Ariadna, una vegada més per la teva aportació...per cert molt innovadora...però amb aquest poema -potser afectat per la crisi- em volia referir al fet que malgrat ens pensem ser uns espases en molts afers de la vida, com per exemple ho són els ocells en l’art de volar...cal tenir un paracaigudes a punt, sempre, per quan el vent ens pugui sorprendre i ens remeti irremeiablement amb una forta girada, inesperada i demolidora, cap a un daltabaix vertiginós...

Dan Epstein ha dit...

I like it