dilluns, 4 de maig de 2009

RELLOTGE 1 PEIX poesia visual núm. 58

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Atrapat en el temps, els temp s'esgota i la vida també, gota a gota, inexorablement... quina angoixa, no?

A.

Clidice ha dit...

Tempus fugit ... una visió molt cristiana i angoixant del temps, abocada a destruir el gaudi.

toni prat ha dit...

Hola anònim...no sé si ens tornem a trobar o ets una altre anònim anònim...
De totes maneres és igual, si ets anònim no em permets establir diferencies, com les que faig amb els “nònims”...
Afectivament crec que, com algú ha dit...el temps és la nostra quarta dimensió i per tant un condicionant clau en la nostra vida...disposem d’un temps que més o menys no sol sobrepassar d’un cert límit força acotat i amb uns estats d’ànims i de vigor molt marcats per aquest aspecte determinant...però al igual que un peix que és capaç de anar nedant sense angoixa...així nosaltres som capaços d’assolir aquesta fatalitat, sempre que ens poguem lliurar de les xacres de la depressió, l’angoixa o alguna altra anomalia d’aquesta mena...
És per reflexionar-hi...
Tant conscients que sembla que som amb totes les coses i tant inconscients que hem de ser per a poder viure amb tranquil•litat...(malgrat l’amenaça constant de la supressió de la vida)

toni prat ha dit...

M’agrada Clidice que toquis el tema del Cristianisme envers al temps...coincideixo totalment amb la teva visió...
també voldria afegir al comentari que fas, una visió que no sols pertany a aquesta religió, sinó a moltes més maneres de viure, i és que solem concedir a la gent jove, un espai molt més ampli per a poder "nedar”... i aquest es va estrenyent a mida que es va reduint el possible temps que ens queda per davant...
(però potser és un peix que es mossega la cua...)

digue'm ariadna ha dit...

... Saber aprofitar el moment, el que tenim i el que hi ha, sense deixar-nos endur pel pas del temps. Saber nedar igualment, com si res, malgrat que l'aigua s'escoli sense remei...

toni prat ha dit...

M'apunto a tot el què apuntes...
(i m'agrada molt com ho fas...)
Gràcies Ariadna

marta ha dit...

I seguint el mateix plantejament que el rellotge amb els dos peixos, aquest poema el veig terriblement trist.
Hi veig l'haver viscut per res.
No deixar cap petja a ningú ni a res.
La buidor d'una existència inútil.

toni prat ha dit...

No necessariament ha de ser trist...sempre que s'accepti l'acotació força concreta, del termini de vida, que normalment regeix en l'espècie humana...
Tot és qüestió de fer-se'n càrrec i no voler-se revelar contra els imponderables...

eric sola sanchez ha dit...

El termini de la vida del peix, s'esgota cada gota que cau

nuria montanya ha dit...

És molt bona la foto, és com nosaltres que no sabem quant ens morirem. Aquell, peix és morira quant l'aigua se li acabi del tot, no?
És com si diguessis que la vida s'ha és un tresor hi que de un moment a l'altre ens podem morir. Tothom té clar l'inici i ningú no sap que li espera el final.

toni prat ha dit...

si Eric...si... per això crec que la vida és com un rellotge de sorra que cal anar-lo girant per donar impuls a nous dies, noves etapes, nous aconteixaments continuament per no morir... no...???

toni prat ha dit...

és una forma diferent de veure el poema nuria muntanya...amb unes aportacions certament innovadores...
gràcies...