diumenge, 23 d’abril de 2006

POESIA VISUAL St. JORDI 2009

34 comentaris:

Laura Dalmau ha dit...

Toni,
Una poesia visual de Sant Jordi reivindicativa.
Aquest animal brau vers la fragilitat i la bellesa de les roses (metàfora de les quatre barres) que aconsegueixen l’aflorament de la llengua catalana per la constància i perseverança.

Biel Barnils ha dit...

Genial, espaterrant, fantàstic. L'any que ve per Sant Jordi el penjaré al Tinta xinesa.

Bona Diada!

Clidice ha dit...

Bé, intentaré llegir-ho des d'un punt de vista absolutament mediterrani i ancestral. De la sang del brau, tòtem de la nostra cultura, neixen quatre roses, símbol d'un dia adreçat a l'enaltiment de la cultura (mal que els pesi a molts i mal que d'altres ho aprofitin per a fer negoci, què és el que no és negoci en el nostre món?).

Sang, bèstia, natura, ancestres ... cultura, allò racional sorgit del més pur instint animal. Som el que som, no cal que ens amaguem.

Anònim ha dit...

No puc evitar-ho, els toros em remeten al més ranci del "instinto espanyol". Trobo gairebé insuportable que les roses i el toro tinguin contacte,ni tan sols a través de les ferides.

macarena ha dit...

aixo es de molt mal gust. Catalunya sagna España i per la meva manera de veure es a l'inreves.

Joaquim Brustenga-Etxauri ha dit...

Molt bé Toni, em sembla un poema visual fantàstic, estèticament impecable, d'aquells poemes visuals que no et deixen indiferent, per això m'agrada. M'agrada encara que jo soc, com ho ha estat tradicionalment Catalunya, un bon aficionat a les festes dels toros, correbous i "corridas" inclosos. Una abraçada i bon dia de Sant Jordi.

Joaquim Brustenga-Etxauri

Carme Rubio ha dit...

Toni, no m'extranya que sigui una mica polèmic.
Vols dir que les roses, les quatre roses, són les causants de la ferida sagnant del brau?
La sang la té el toro per altres raons, entre altres, per la barbàrie d'una festa que justifica el patiment de l'animal en nom de la puresa de la raça.
Les teves roses són estranyes, fetes amb fil ferro i no pas vermelles com les de Sant Jordi, però són roses.
El poema visual és impactant, per equívoc, el brau és el drac? però aquestes punxes no el mataran pas, no serà aquesta una imatge del Sant Jordi alliberador i, en canvi, les roses s'han descolorit i han deixat el vermell brollar del llom del brau hispànic.
M'agrada elpoema, però no hi estic d'acord o no l'entenc.
Una abraçada, i m'agrada molt veure que segueixes al peu del canó.
Carme

toni prat ha dit...

Amb aquest poema, Carme, pretenc donar a entendre que aquestes quatre roses que simbolitzen les quatre barres vermelles, sostingudes sobre un camí d'espines totalment artificial...són com les "banderillas" que se solen clavar als "toros" (simbol d'espanya) i que els hi fan tanta nosa i tant de mal...
Tot plegat un ambient força fosc...

toni prat ha dit...

Amb aquest poema, Carme, pretenc donar a entendre que aquestes quatre roses que simbolitzen les quatre barres vermelles, sostingudes sobre un camí d'espines totalment artificial...són com les "banderillas" que se solen clavar als "toros" (simbol d'espanya) i que els hi fan tanta nosa i tant de mal...
Tot plegat un ambient força fosc...

Jaume ha dit...

Quantes vegades hem fet o dit alguna cosa que ha molestat a un altre, i no era pas la nostra intenció, no mès estavem sent nosaltres mateixos, sense cap anim d'ofendre...doncs quan viatjo per certs inderets trobo "toros ferits per el que para mi eran flors amb tilla de flor"...

ASSESSORAMENT ha dit...

Bon dia, Toni,

Hem entrat al bloc, i ens ha agradat molt el toro. Quan hem obert, a l'acte, ens ha fet una mica de "repelús" de veure un toro. Però així que l'hem ampliada i n'hem copsat el sentit... molt bé!

Assessorament

Agustí Calvo ha dit...

i tant,
una imatge plena de suggerències!

Es curiós tot el que la gent pensa quan veu un brau...

Felicitats

Agustí

Encarna Fuentes Lara ha dit...

Hola Toni, el poema es sobrecogedor: La fuerza y la bravura heridas por la belleza,por la fragilidad de unaas espinas.
A mí, todo el mensaje político me sobra. No me gusta ningún nacionalismo. Ya, al comenzar a decir la palabra,(naci...),me atraganto, me sabe a algo que no me gusta.
Por otra parte, encuentro simplista ese maniqueísmo de Cataluña= positivo /España= negativo.
Y lo de asociar la práctica del toreo exclusivamente a España...¡Es quedarse en el "topicazo"! Se ha torturado a los toros en plazas catalanas, españolas, francesas, portuguesas...
Pues nada, que me gusta el poema pero yo lo llevo a otro ámbito: La tragedia y la belleza unidas, la belleza que hiere...

PD: Me encanta la figura del toro. La asocio a la fuerza, la energía, lo enigmático. A nada más.

: D ha dit...

Collons com ataques!!! Quina canya! :D

Carme Rubio ha dit...

Toni,
Ja entenc la teva intenció, però penso que ells fan molt més mal als catalans, no som les banderilles, ells pretenen ser una apisonadora.
Carme

Carme Rubio ha dit...

Toni,
Ja entenc la teva intenció, però penso que ells fan molt més mal als catalans, no som les banderilles, ells pretenen ser una apisonadora.
Carme

Miquel Tuneu ha dit...

Un poema molt eloqüent (i molt ideològic). Felicitats per la capacitat de síntesi!

Miquel

Glòria Bordons ha dit...

Bonic i impressionant el poema! Gràcies!

Glòria

Rosa ha dit...

Completamente de acuerdo con Encarna Fuentes Lara. Per qué no deixem de mirar-nos el melic catalanet i ens obrim al món sencer? Catalans ho som, espanyols també i ciutadans del mon, per descomptat...

Begonya Pozo ha dit...

No hi ha espai per la indiferència... Poema contundent el d´ahir.

Un bes,

B.

24/04/09

digue'm ariadna ha dit...

... Bell i suggerent, no dóna peu a la indiferència... I si em permets jugar amb la simbologia, aquest poema visual bé podria ser una perfecta oda a un temps que es va viure, on després de la guerra i la repressió, va sorgir una esperança...

toni prat ha dit...

Exactament Laura...crec que has copsat molt fidelment la meva intenció...
tanmateix cal remarcar que aquest aflorament es converteix sovint amb una nosa per uns quants...
Gràcies pel comentari...

toni prat ha dit...

Moltes mercès Biel pel teu entusiasme... l'any que ve espero poder-te'n fer una altre... (i tant de bo, en un caire més distès...)

toni prat ha dit...

Caram! Clidice...des d’aquest punt de vista podríem dir que pràcticament tot és un negoci...amb la seva part negativa i per descomptat, amb la positiva també...
Crec que, de totes maneres, no deixa de ser una qüestió de mesura...allò què ho pot fer decantar cap a un cantó o l’altre...
Àdhuc des d’aquest prisma, seria fàcil veure "l’amor" com un negoci...

(això no vol dir que no estigui d’acord amb tu, quan creus que tant negoci desvirtua la bonhomia de la festa...)

toni prat ha dit...

Hola Anónimo...encara que m’identifiqui plenament amb tu, a vegades cal servir-se d’alguna imatge no massa agradable per reflectir sensacions hostils...

toni prat ha dit...

No intento pas dir que Catalunya sagni a Espanya, Macarena... potser sóc un grandíssim ignorant en qüestions taurines...però, jo interpreto, que les "banderillas" són una gran nosa per aquest "toro" que no està per “collonades” (com diria en Josep Pla)...

toni prat ha dit...

És un plaer tenir-te al meu bloc de comentarista...gràcies Joaquim per la teva delicadesa...

toni prat ha dit...

Em complau molt el fet de donar-me la vostra opinió...no tot rau en l’ortografia...ja ho veieu...els meus comunicats n’estan mancats...
Potser els hi cal un altre tipus d’ASSESSORAMENT...

toni prat ha dit...

Molt escaient la teva aportació Agustí...tal com la poesia visual mateixa, deixes obert tot un món a la imaginació...
Mercès...

toni prat ha dit...

A mi tampoc m’agraden Encarna els nacionalismes exacerbats i menys quan són imposats per les armes a territoris aliens a la idiosincràsia dels usurpadors...amb d’intenció, per part d’aquests, d’esborrar-ne la cultura, la religió, la llengua i tot quan difereixi de la seva voluntat...robant-los-hi, a més a més, els bens i la seva llibertat...(sinó que els hi preguntin al indis americans...per exemple...)
I no parlem d’assassinats...

toni prat ha dit...

...és ben curiós, Encarna, però no menys sorprenent, que visualitzant aquest poema a algú li pugui passar pel cap el fantasma del nazisme...
el qual, és ben sabut, que va ser un gran exponent dels nacionalismes malentesos i exacerbats, imposats per les armes, amb d’intenció clara de sotmetre o eliminar a tot un poble, tot fent-ne desaparèixer, al mateix temps, la seva cultura, la seva llengua, la seva religió, els seus bens i la seva llibertat...
Algú s’ha preguntat mai perquè el nazisme s’atribueix als alemanys...?
I el “nacismo”...?

toni prat ha dit...

...és ben curiós, Encarna, però no menys sorprenent, que visualitzant aquest poema a algú li pugui passar pel cap el fantasma del nazisme...
el qual, és ben sabut, que va ser un gran exponent dels nacionalismes malentesos i exacerbats, imposats per les armes, amb la intenció clara de sotmetre o eliminar a la totalitat d’un poble, fent-ne desaparèixer, tanmateix, la seva cultura, la seva llengua, la seva religió, els seus bens i la seva llibertat...
Algú s’ha preguntat mai perquè el nazisme s’atribueix als alemanys...?
I el “nacismo”...?

Cal oblidar-ho tot deixant les coses tal com estan en aquest moment ?
Cal no tenir memòria històrica ? per què ? , en benefici de qui ?
Cal no reivindicar la nostra identitat i acceptar la llei “del punto final” i tots muts i a la gàbia ?

Encarna Fuentes ha dit...

Fent una lectura política del teu poema, a mi em sugereix confrontació. Una confrontació simbolitzada en uns tòpics que, per mi, no reflecteixen la complexitat de les coses.
La meva identitat, com la de molta altre gent, està formada per una barreja d'elements tan diversos que no deixa espai a cap sentiment nacionalista.
I com tu molt bé expliques, es cert que s'han comès i es cometen moltes barbaritats en nom de certs nacionalismes mal entesos.
Per tant diré com els de El Último de la Fila: "Mi patria, mis zapatos. Mis manos son mi ejército..."


Una abraçada, i a veure si un dia d'aquests fem un pa amb tomàquet però...amb unes "banderilles" d'aperitiu, ja saps, cogombre, pastanaga, cebetes...


Vinga Toni, fins sempre.

toni prat ha dit...

T'agafo la paraula Encarna...però cebetes no.....................!!!