dilluns, 6 d’abril de 2009

INFINIT P.V. 53 matematicopoema 5

4 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... Poder arribar a compartir l'infinit, sense restriccions, ens pot fer desdibuixar els límits de la individualitat...

toni prat ha dit...

és impossible desdibuixar els límits de la individualitat...sempre estem donant voltes al mateix i crec que no es tracta d’això...
Moltes vegades encara es dibuixa més la individualitat de cadascú, però...això si...empeltada de la persona amb la que s’ha aparellat...no ?

digue'm ariadna ha dit...

... Em ve al cap una lletra d'una cançó que diu "cada vez más tu, cada vez más yo y menos de nosotros"... crec que quan es desdibuixen aquests límits augmenta més el "nosaltres" i disminueix aquest punt egoísta o pròpiament individualista, potser, del "tu" i del "jo"... en el "nosaltres", no hi ha un "tu" estricte o un "jo" estricte, com en l'infinit que no hi ha ni primer ni darrer... no ho sé...

toni prat ha dit...

Amb la teva reflexió em fas recordar a una persona que es dedica a assessorar empresaris, que es va passar mitja tarda parlant de "DISSECCIÓ" ...
Però a la fi...varem arribar a la concreció de que si és veritat que pot existir la dissecció, no és menys veritat que tot depèn de tot...i en aquest cas, jo aplicaria el mateix raonament...
Un pot ser cada vegada més “ellmateix”, però...influït sempre per la persona que hi ha al seu costat...
Sense aquesta persona, potser seria un "ellmateix" diferent... tot i sent un "ellmateix"...