divendres, 27 de març de 2009

ANTIFAÇ P.V. 51

10 comentaris:

Anònim ha dit...

el antifaz puede servir para ser realmente uno mismo...quizas a cara descubierta no nos atreviriamos a ello.
Ets tot un artista Toni.
Eli

toni prat ha dit...

Hi ha una peculiaritat molt important en aquest poema...i és que l’antifaç té els forats dels ulls "tapiats"...

Clidice ha dit...

Tots ens amaguem rere una màscara, ens vestim del nostre "alter ego" a l'hora d'ensenyar-nos al món. El mal és quan, moltes vegades, ens quedem amb la nostra pròpia màscara que ens impedeix veure la realitat.

toni prat ha dit...

i vols dir que no som sempre nosaltres...tan quan fem de nosaltres com quan ens creiem que fem d'un altre...?

Gràcies pel comentari Clidice...fa dies que t'hi trobava a faltar...

Clidice ha dit...

gràcies ;P en realitat és poc rellevant què o qui som aquests nosaltres, sempre i quant no es parteixin en bocins, prenguin personalitat pròpia i caiguem en l'esquizofrènia. Si mantenim el tot sencer, ja és bo que ens amaguem rere la màscara, és pura precaució. Però aquests ulls velats, per a mi volen dir que ens amaguem de nosaltres mateixos i això ja no em sembla tan intel·ligent.

toni prat ha dit...

La utilització sovintejada d’una màscara, ens fa interpretar un personatge, el qual crec que pot acabar anul•lant o estossinant fort la nostra personalitat, privant-nos d’aquesta manera, copsar les coses des del nostre criteri propi...
També el manifestar-nos des del darrera d’una imatge que no és la nostra, pressuposa que d’interlocutor se’ns presenti diferent del que se’ns presentaria si fóssim nosaltres i per tant, ens arribi també un altre "personatge"...
Tot això sense arribar ni albirar tant sols la esquizofrènia...(que també es pot produir...)

digue'm ariadna ha dit...

... Un antifaç només cobreix mig rostre, i aquest en concret, a més, tapa els ulls. Aquest antifaç només ens deixa la boca descoberta, fet que ens pot fer reflexionar sobre la importància de les paraules, de tot allò que diem i com ho diem, quan realment ens "descobrim"...

3 de abril de 2009 9:46

toni prat ha dit...

...i...em tornes a sorprendre molt gratament Ariadna...
els meus poemes s’enriqueixen quan te’ls mires tu i opines...
és una visió ben diferent de la meva intenció a l’hora de fer-lo, però crec que molt vàlida, amb la qual estic totalment d’acord...

Rosa ha dit...

Així es com anem sovint per la vida, amb la màscara posada i els ulls tapats. Quina llàstima!

toni prat ha dit...

Amb això Rosa...et dono tota la raó...potser és un fruit desafortunadament dit "cultural"...però jo crec que la nostra evolució en s’ha portat, de moment, aquí...
Qui sap si internet no serà una eina per abocar-nos molt més sincerament als altres i sense tantes màscares infranquejables...