divendres, 30 de gener de 2009

1(1+1) P.V.45 matematicopoema 2

7 comentaris:

Clidice ha dit...

per mi no anem malament, mentre el resultat no sigui un 2, o sigui una quimera

toni prat ha dit...

El "dos" significaria la suma de dos números homogènis i això quan áquests números representen essers humans no crec que sigui possible...¨
És que algú pretén trobar el seu parió ?
El què intenta dir aquest poema és que de la suma de dues personalitats en sol aparèixer una tercera, sobretot, fruit de l'actuació de la parella quan estàn junts, que donaria peu a aquest recent aperegut factor "1" acumulatiu de part de l'identitat de cadascú...

Clidice ha dit...

per a mi el 2 és el símbol de la despersonalització. Sempre he considerat un acte d'autisme cercar un igual, o intentar-ho creient que l'altre pot canviar per acabar fent aquelles coses que només ens agraden a nosaltres. Què podem esperar d'un 2 si els uns anteriors han estat incapaços de mantenir la individualitat per tal d'enriquir i aportar quelcom a l'(1+1)? O, no seria possible un "1+1=(1(1+1))+/-(1) etc"?

Pel que només vivim una vegada i prou, o sigui que no volem perdre l'oportunitat de viure amb la consciència desperta, desaprofitar l'oportunitat d'enriquir-nos, de conèixer, de satisfer i ser satisfets és quelcom molt més important que un tòpic suat que ens diu com ha de ser l'ideal de parella, d'altra banda inventat no fa pas gaires segles.

A més et felicito perquè els nombres no tenen gènere per la qual cosa em sembla d'allò més adequat parlar de les relacions interpersonals mitjançant símbols asexuats, fa que tothom hi sigui representat.

digue'm ariadna ha dit...

... Aquest factor acumulatiu pot ser vist per cada individualitat de manera diferent, inclús pot ser viscut de maneres molt diferents, pel que potser, la solidesa de l'equació del primer poema, marcada amb l'igual, aquí podria perdre certa fermesa...

Clidice ha dit...

:) quan parlo de l'1 no parlo només del "meu" 1, sobretot valor l'1 de l'altre. Perquè és evident que cal un cert percentatge de semblances, de la mateixa manera que també cal que les feromones siguin les adequades a cada patró, però si no hi ha un esforç real per a cultivar el propi 1 i fer-lo atractiu, diferent, interessant ... difícilment passarem de ser un 2 qualsevol, d'aquests que n'hi ha tants. Potser perquè jo necessito respectar i admirar l'1 que m'acompanya. Evidentment només exposo les meves idees, vàlides només per a mi i probablement per a l'1 que hi conviu. En tot cas et felicito Toni, sempre he adorat les matemàtiques i sempre he pensat que ens podien dur més enllà que moltes paraules.

Ja ho veus, un nombre, com a molt dos i dos símbols d'operació, el que fan parlar (o escriure) :)

toni prat ha dit...

Estic d'acord que per mantenir verídic en el temps, aquest resultat, els "uns" no es poden mantenir concrets i invariables...
però al entrar a la fórmula el factor temps ens dóna opció d'escriure-la d'una altra manera... adentrant-nos ja en el camp de la relativitat...no?

Carme ha dit...

Què seria dels matematicopoemes sense els vostres comentaris. Apa que no m'ho passo bé llegint-vos. I he de dir que em manifesto totalment d'acord amb la Clídice i també amb tu el 2 és impossible i també indesitjable, per això de la despersonalització.