dissabte, 26 de juliol de 2008

OVELLES P.V. 11


8 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... Segurament en més d'una ocasió tots ens hem sentit part d'un ramat que segueix el camí. A vegades aquest camí ens l'estan marcant el pastor i els gossos, i d'altres, per repeticions amb una determinada freqüència, el camí acaba incorporant-se a una mena de plànol mental on està clarament dibuixat. Segurament en més d'una ocasió hem escoltat dir que la societat d'avui en dia ens porta a una alienació i ens mena, cada vegada més, a un camí predefinit que està en mans de pocs que juguen amb nosaltres com els nens podrien jugar amb els bens quan per Nadal es treuen les figures del pessebre i es col.loquen en un lloc ben vistós de la casa. Segurament imatges d'aquesta mena poden fer-nos somriure, moure resignadament el cap o donar la raó al missatge. Però... ¿i quan algú vol sortir del ramat? Davant de la fugida no només el pastor, els gossos, els engranatges socials, són els responsables de la fallida de l'intent, sinó que el propi ramat pot acabar sent la mà que atura a qui fuig, enviant-lo a un rebuig o una marginació com a element distorsionador... pel que, si som sincers, ¿podem realment dir que si estem dins d'un ramat és degut a que els altres ens obliguen o la societat ens imposa aquesta cadena?...

toni ha dit...

Aquest, jo diria que és el comentari més explícit, eloqüent i complert de tots ...ja em va agradar molt la teva explicació sobre la poesia visual que em feies a tintaxinesa.blogspot.com de'n Biel Barnils, quan va publicar aquest poema, però d'una cosa se'n pot dir una interpretació espontània a causa de l'impacte visual pretès per aquest tipus de poesia i l'altre, la reflexió serena i mesurada de tot allò que si pot copsar... i aixó és el que acabes de fer...
Haig de dir-te que trobo la teva reflexió molt didàctica per a mi mateix...em passa sovint que l' inèrcia i l'ànsia de crear no em deixa esmicolar com, és evident, que caldria el concepte en sí mateix i extreure'n tot un munt de coses, que sospesades una a una, no deixen de tenir una entitat pròpia prou interessant i una contribució, a la vegada, a la idea global, totalment imprescindible...
Has aconseguit que jo mateix n'extregui d'aquest poema, un pilot de coses que fan sentir-me'n cofoi...
Gràcies un cop més Ariadna...ets genial !

Anònim ha dit...

Por mucho que queramos no siempre podemos evitar ser un borrego mas en nuestro dia a dia..pero no por estar dentro del rebaño significa que seamos todos iguales ya que estoy segura que cada uno de nosotros nos sentimos totalmente diferentes al resto.(Eli)

toni ha dit...

Absolutament d'acord...tots tenim prou peculiaritats per a ser diferents, però al mateix temps sobta molt que amb tants anys de "civilització", el ministre Sebastian, per exemple, sigui notícia de primera plana a tots els telenotícies, per haver-se presentat al parlament sense corbata...
No és per a pensar-se-ho...?

Anònim ha dit...

Ens fan anar a on volen. I a sobre no arriba al metro. Estan tots molt bé!!!! endavant.

toni prat ha dit...

gràcies "Anònim"... jo també ho penso que que som molt obedients...!!!

MartinaH ha dit...

Ni fet a mida! Precisament aquest matí al pujar el tren m'he sentit així. Tots els passatgers estàvem com en una llauna de sardines, allà tot el ramat, tots callats, apretats, idiotitzats... En fi, que m'he sentit com una d'aquestes ovelletes, i no com la negra precisament.

toni prat ha dit...

i t'ha fixat MartinaH que totes entren a un "metro" per curts... 98 centímetres...